S'acosta l'hivern

Agreeixo profundament a qui ha penjat el video a Youtube la seva gentilesa.

Nevada del 62 a Badalona

Per mi, sempre serà la Nevada de Badalona. Recordo les primeres paraules de la mare que vaig sentir al despertar-me: "nens, correu, està nevant!". I em recordo a mi i al meu germà, encara enfundats en horrorosos i estimats pijames infantils, mirant encuriosits per la finestra amb ulls brillants pel que estàven descobrint. Aquell Nadal va ser una festa a casa dels avis. Al vespre, mentre tothom encara era a taula prenent un "carajillo" o un "suau" i fumant un "Ideales", vaig sortir sol al badiu fosc, aquell badiu a l'estiu ple de flors i amb un galliner al fons, vaig mirar la negra nit al cel, vaig agafar la neu amb misteri a les mans i hi vaig jugar fent dibuixos llumbrejants de gris. Abans d'entrar a l'escalfor familiar vaig fer un "pipí" a la neu, tal com m'havien indicat els grans i que era l'objectiu inicial de la meva excursió nocturna. Quin descobriment infantil, la neu es fonia!

L'endemà al matí, mig mandrosos, vàrem demanar als pares que ens portessin la neu al llit. El matí de Sant Esteve l'espectacle era immens. Recordo els caminets que els pares i veïns van fer amb pales i que eren gairebé muralles a banda i banda de la meva petita alçada. Els dies següents, a la Rambla i a la platja, tot era blanc. Jo caminava de la mà d'una senyora que no recordo, una amiga de la mare que em va portar a passejar mentre ella treballava a "les nines".

Sé que en aquells dies va començar el meu gust per l'alpinisme i, no cal dir, que una de les meves pel·lícules predilectes és "Regreso a las minas del Rey Salomón". I si algú em pregunta què és la neu, li diré que és la infantesa i el misteri d'aquells adults que es comportaven amb tanta seguretat a la vida nevada.

Gairebé cinquanta anys més tard, la Nevada del 62 és el "Rosebud" d'Orson Welles per tots aquells que, any rere any, han esperat que tornés.

Un Te Deum per Europa

Així estan les coses. En els temps que corren, ser optimista és gairebé un deure.

Crònica d'una visita a la Fundació Miró

A la Fundació Miró l'hi tinc pillat el truco des de que l'any 1984 vàrem gravar el video "Etnografia de materials" amb el Poki, basat en l'arquitectura que Sert va crear per la Fundació i que parla de la construcció de les relacions socials. I no és extrany per que, ja des de la seva inauguració, la Fundació (obra de Miró + arquitectura de Sert) és un punt de l'espai bàsic del paisatge intelectual i emocional de la meva vida.

Són moltes les paraules clau que m'hi vinculen: Rosa Maria Malet, pintura-ofici-pare, Lindsay Kemp, Antonio Saura, Marcel Duchamp, Videografia-Antoni Mercader i, com a orígen de tot, un petit llibret que recomano, "Miró llegit" de A. Cirici Pellicer publicat per Edicions 62 (1971).




Kilòmetres de cotxe nou, funicular: ahir vàrem visitar la Fundació. La Dama i la Vagabunda hi van descobrir formes i colors especialment pensats per els seus ulls i ens vàrem permetre el luxe de dinar al restaurant com una família de turistes europeus: braç de patata amb salmó, carpaccio, macarrons, butifarra amb pastis de tonyina, copes de vi, aigua, refresc, cafè i finestrals amb llum de primavera. Alguns objectes i bibliografia del Miró ens vàren conduïr cap a l'estricte centre de Barcelona: un suís i d'altres petits dolços a la Pallaresa de Petritxol. Més llibres a la Documenta -com si no haguessin passat els anys- i retorn cap a casa.

Aquesta és la crònica d'una excursió a la ciutat.

Sant Llibre i Santa Rosa

S'ha acabat Sant Llibre i Santa Rosa. Ha estat una bona jornada. Ens hem farcit de llibres que volíem llegir a Can Casellas, hem dinat estupendament bé al Bar Roma, davant la Universitat i, a la tarda, hem anat a Bochaca i a La Central on la Dama i la Vagabunda han triat els seus llibres. La Vagabunda ha pillat un llibre de pingüins i la Dama, un d'ocells on s'ha interessat per la Merla roquera (Monticola saxatilis). I és arrel d'aquest fet que he recordat una història que vull consignar aquí.

Fa anys, quan viviem a Alzina, una primavera va arribar una Merla roquera en busca de parella. Durant tres o quatre dies la vaig estar observant amb els prismàtics. Era espectacular veure com s'aixacava verticalment des de la teulada de l'església fent el seu cant nupcial i tornava en picat a posar-se a les teules. Però res, cap parella acudia al costat seu i la tristor s'apoderava de nosaltres. Un dia, mentre dinàvem, l'amiga Merla es va posar a la barana del nostre balcó, a l'altra punta del poble on mai havia vingut a cantar, i a l'instant una famella es va arrapar a la paret de pedra de la casa del davant. Durant un parell de minuts van estar els dos revolotejant entre la barana i la paret. Finalment amb un vol potent i decidit van desaparèixer per l'horitzó. Feliç, va venir a presentar-nos la seva nova amiga i desitjar-nos la mateixa felicitat a nosaltres.

Ara, més de deu anys més tard, espero anar una primavera a Alzina per trobar una Merla roquera que em porti notícies d'ella.

A la Flors Sirera, cooperant morta a Rwanda, en record de quan passejava per Alzina. Flors, felicitats en el dia del teu aniversari. Avui han inaugurat el teu Parc a Tremp.

Natura, cultura, ciència i literatura

Em sembla interessant reproduïr aquest passatge que he trobat a Tolstoi. Pot ser útil per pensar sobre les relacions entre l'home i la natura, i sobre les relacions entre ciències experimentals i ciències humanes. Ho trobo una bona manera d'entendre la modernitat:

"A més de les feines de la hisenda, que exigien una atenció particular durant la primavera, a més de les lectures, Levin havia començat aquell hivern una obra sobre l'explotació de la terra el pla de la qual consistia en això: que el caràcter del qui treballava la terra era pres com una dada absoluta, igual que el clima i el terreny, i per tal que totes les tesis de la ciència relatives a l'explotació de la terra es deduïssin no solament de les dades del terreny i el clima, sinó també d'un cert caràcter invariable del treballador."

"Anna Karèrina". Lev Tolstoi (1877). Editorial Proa, 2005, pg. 175.

Tempus fugit

No m'he pogut aguantar. He trobat aquest video que em sembla una història d'amor a una ciutat, fet amb una delicadesa exquisita. Aneu a Youtube per veure més videos de l'autor a qui felicito amb simpatia.

Vies llargues a l'hivern

"Cafè, copa i puro" (Roca Narieda)
6a (5b obl.)
435 mts.

Escalada amb el Vicens, el 25/10/2008 en 02:59:40 hores. Via llarga però molt ràpida. Matojera però amb tres moments guapos: el flanqueig del sostre, la fisura de 6a i el flanqueig del següent llarg. Descens, inacabable.


"Maduritas calientes" (Montsec de Rúbies)

165 mts / 6a

Equipada amb parabolts i reunions rapel·lables

Horari: 2,35 hores

Una via per ser feliç escalant en un entorn solitari i que serveix per pujar l'autoestima quan la fas tota de primer després de dos mesos de veure passar uns magnífics dies sense poder escalar gaire.

Escalada amb l'Eulàlia, el 16/11/2008.

La meva percepció és la següent:

L1 (40 mts./ V+).- Primers 10 mts. de V+ per no caure. Les dues primers assegurances (pont de roca i parabolt) allunyen. Després, V “d’anar fent” seguint una fisura. Bona roca en general però cal anar al tanto. Llarg molt agradable i interessant. R1 semi-còmode.

L2 (45 mts./ 6a).- Sortir per la dreta a superar un petit desplom (V+). Flanqueig a l’esquerre (IV+) i seguir una fisura recte amunt (6a) fins arribar a la reunió (V-V+). Una maravella de llarg. R2 comodíssima en repisa.

L3 (45 mts./ IV+).- El llarg simpàtic de la via. Només 5 parabolts en tot el llarg “per fer una mica de tarro” segons un dels aperturistes. Comença en diagonal cap a la dreta (III) fins a trobar una placa de ratlles “vilanovines”. Primer parabolt a 15 mts. de la R. El tema factor 2, aquí no compta. Opcionalment, podem llaçar una savina psicològica , 3 metres per sobre del parabolt. Després, anar pujant l’escala de ratlles i xapant els quatre parabolts restants. No us entretingueu a posar res. Poseu-hi coco i cap amunt. R3 còmode sota d’un desplom.

L4 (35 mts./ 6a).- El llarg tonto de la via. Típic final de les parets del Montsec entre ressalts de roca, vires herboses i savines. Sortim de la R per l’esquerre superant un pas tonto (V). Aconsellable un encastador pel factor 2. Seguim els resalts de roca (IV) fins al peu d’un desplom molt ben assegurat (6a). Superat el desplom, seguim per terreny fàcil (IV-V) fins al cim. R4 amb 2 parabolts a terra a l’aresta cimera.

Moltes felicitats als aperturistes per aquest bon treball. Les dues úniques crítiques són les sortides de les R’s en que t’has de treballar el factor 2 (sense problemes) i la roca de l’últim llarg que, excepte el desplom, és una mica ronyós. Entenc, però, que és lucky ya!

"Olga Frontera" (Alòs de Balaguer)

235 mts / V+
Horari: 3:29 hores

Escalada amb l'Eulàlia, el 25/01/2009
Via curiosa, semiequipada. El millor, la placa del tercer llarg.


"Bàlsam de tigre" (Paret Bucòlica. Alt urgell)
6a+ (V+ obl.)

Ascensió feta amb el Miquel Vilaplana, el 7/02/2009 amb un vent de nord molt gelat.

180 metres repartits en 6 llargs. Trams de placa molt guapos i correctament assegurada amb parabolts, tot i que portar algun alien pot ajudar. Graduació de les ressenyes un pèl baixa en els dos passos de bloc que superen desploms. El primer, penso que és 6a+ i el segon, potser 6b.

Un llac en flames

El meu amic-mestre "Fred", Hilari de Cara Casaleiz per a la majoria, acaba de publicar la seva primera novela, "Un llac en flames". La seva extensa obra poètica ja té un nou company. Llegiu-lo.

Felicitats, Fred!

Escolteu un fragment de l'obra llegida pel mateix autor.

Blocaires del Pirineu

Benvolguts amics,

Avui m'afegeixo a "Blocaires del Pirineu", un "bloc de blocs" que he descobert amb simpatia. M'agrada aquesta xarxa pirenaica!

Estem en contacte!

Dansa vertical

Gràcies al blog de Mohawk he rescatat aquest video de finals dels anys 80. Gràcies Mohawk!

Aquell dia, jo era al peu de la Arribabá amb el Vicens, la Marta i la Lídia. Sóm els quatre primers del travelling sobre el públic. Més endavant hi ha un primer pla de la meva estimada Marta (guapíssima) parlant amb la Lidia. I si no recordo malament, aquell dia estava per allà la Montse Pascual, l'Ernest i el Carles Brascó. A la compe, em sembla que entre el públic es veu l'Anna Ibáñez. També es veu l'Ana León, i al seu costat, la Glòria Mans, filla del Vicens (ex-novia de l'Arbonès, ex-companya del Robert Cortijo i mare de l'Alma Cortijo). De fet, veig cares que et trobaves al peu de les parets però no recordo noms. No sé, el tipus de la samarreta a ratlles amb bigoti, o el "mazas" que beu aigua d'una garrafa, o el Màrius del refu de l'Arbolí, potser... Han passat els anys. Com diu un poema de l'Allen Ginsberg: "Algunos viejos están aún vivos, pero los viejos Drogotas han desaparecido. Somos una leyenda, invisible pero legendaria, tal como fue profetizado".

Em fa il·lusió perque vint anys més tard encara es reconeix el gran escalador que ha estat el Pulguilla, el qual tenia al Vicens com el seu idol quan entrenàvem a la cantera dels "Sostres de Montgat".

Sobre la Sesión cal dir que el Rafa se la sabia de memòria per que menjava i dormia al seu peu. Els Trini són així. Si no s’hagués dedicat a l’escalada, aquest noi ho hauria passat malament a la joventut. Estic d’acord en que la manera com el Rafa flotava per la paret era especial. Amb el mateix grau que altres, el Rafa tenia un moviment molt més dinàmic i lleuger. Les compes no li van molar, i la tonteria no li va molar. Suposo que per això va desaparèixer. Altres casos anteriors a ell també han existit. El Julio Valera, n’és un altre exemple: segona ascensió a la TIM de Diables vint anys després de que la obrissin, segona ascensió a l’esperó del Gallinero, etc... i, curiosament, no surt en una història de l’escalada a Montserrat que es va publicar fa pocs anys al costat dels Grisú, Alvarez, Conrado, Pato o Reina. Sobre el vuelo de l’Olivilla, res a dir, sempre li ha molat l’espectacle. Un bon tipus. Se sap alguna cosa d’ell?

Ara, veient el video penso que, efectivament, han canviat algunes coses però l'essència és la mateixa que aleshores: la motxilla preparada a la porta de casa, un bocata, un lloc per sobar somiant amb els llargs, una paret per escalar i tornar a sobar recordant els moviments de la via. La mateixa que la dels meus mestres i la dels mestres dels meus mestres. Només cal llegir els clàssics (Cassin, Rebuffat, Terray, Anglada, Messner...) per veure que hi ha sentiments, comportaments i debats que no canvien. I si no, l'etern debat dels reequipaments.

Hi ha una cosa que si que ha canviat. Si ara es tornés a gravar el video de la Sesión, s’hauria de demanar permís al Monestir, al Departament d’Interior, al de Medi Ambient, s’hauria contractat una assegurança de milers d’euros, hi hauria un metge, un infermer i un equip de reanimació a peu de via i un helicopter sobrevolant el totxo. En aquell moment, ni al Sebastian Alvaro se li va ocórrer una cosa com aquesta. Inconsciència? Irresponsabilitat? Com erem, no?

Bé, doncs, fins aqui aquests apunts per a una Història de l’escalada. Ho deixo aqui perque m’estic posant fanàtic.

Paris

Carta a algú que vol visitar Paris

Ep!...has citat Paris, i Paris és per mi, "mon bien, ma richesse, ma perle, mon bijou, ma reine, ma duchesse". Ja veus que no sóc gens original.

Paris és l'antiga Lutecia, la Revolució Francesa, la Comuna, els Impresionistes, el Futurisme, la resistència anti-nazi, l'Existencialisme, la contracultura i els moviments d'alliberament dels anys 60 i 70, el rap i les músiques de fusió d'aquests darrers anys. Finalment Paris, és l'amor. Així doncs, mai visitis Paris sense abans "resar una pregària" a la història, a la cultura i a l'amor.

Si jo fos avui a Paris, passejaria ... compraria un mapa i passejaria ... Rue Saint Severin, Huchette, Moufettard, Estrepade, Neslé ... Després d'algunes hores caminant, els carrers de Paris t'acaben mostrant allò que són i han estat, i descobreixes per tu mateix el sentit d'aquesta ciutat. El que hagis de veure ja ho aniràs trobant en el camí.

La Gare d'Orsay és també el que més m'agrada en quant a pintura però el Louvre, és una passada! És immens i necessitarás molts dies per veure'l tot. El millor és que seleccionis el que vulguis veure i busquis un dia amb poca gent (¡molt difícil!). No sé... potser jo aniria a veure la "Venus de Milo o "la Victòria de Samotracia" que com són tan grans segur que les veus. Com a peça petita però molt valuosa segons el meu parer, "l'Escriva assegut" a la secció d'Egipte. La "Mona Lisa", ni somiis en veure-la. Es troba darrere una massa informe de japonesos fent fotos. De totes maneres, intenta-ho. Sempre hi ha una escletxa on ficar el nas entre ells.

No et vull aconsellar cap gran monument com Nôtre Dame, la Tour Eiffel, el Sacre Coeur o la Opera que ja estaran a la teva agenda. Apunta't, però, aquestes altres propostes:

• Visitar cafès i brasseries: "Café de Flore" o "Les Deux Magots", on es reunia el moviment existencialista de la primera meitat del s. XX (Simone de Beauvoir, Sartre, Camus, Hemingway, Boris Vian ...). Ambdós al Bd de Saint Germain de Prés. Metro: Saint Germain /"Closerie des Lilas", on es reunien els cubistes i futuristes. Bd de Montparnasse. Metro: Vavin /"Le Petit Cluny", on he de convidar un dia a les meves filles a un café au lait. Bd Saint Michel. Metro Saint Michel.
• Dormir una nit a l'Hotel Neslé
  
• Llegir "Rayuela" de Julio Cortázar o "Paris era una festa" de Hemingway i buscar els carrerons que citen.
• Escoltar música de Georges Moustaki, Serge Reggiani, Jacques Brel, Léo Ferré, o Edith Piaf
• Perdre el temps davant els llibres de segona mà que venen els "Bouquinistes" de la riba del Sena.
• Visitar la llibreria "Shakespeare & Co" (Rue de la Bûcherie). Cercar les restes de les llibreries "Ruedo Ibérico" a la Rue Latran, "Libreria Española de Soriano" (Rue de Seine) o "Libreria Española de Sanchez Cuesta" (Rue de Gay Lussac).
• Passejar per Montmartre, Place du Tertre, Place de Clichy, Pigalle que, encara que molt turístic, no pots deixar de veure.
• No se com estarà ara el "Marché aux Puces" (tipus Rastro). Prova-ho. Metro Porte de Clignancourt.
• Atrevessar els ponts del Sena en una i altra direcció.
• Anomenar Pont Neuf al Pont des Arts i Pont des Arts al Pont Neuf
• Passejar per les obres del Beabourg i esperar trobar al Serge Reggiani fent d'indi a a la pel·lícula "Touche pas la femme blanche"
  
• Pujar a la Tour Eiffel, fer un avionet de paper i llançar-lo des del punt més alt.
• Observar els Clochards. Et sorprendrà l'espècie humana.
• Buscar a la Rue de Rivoli, cantonada del Palais Royal o del Museu Jeu de Paume, no recordo bé, les plaques a la paret que commemoren l'afusellament de resistents anti-nazis. Hi ha algun nom espanyol entre ells.
• Passejar pels Jardins de Luxemburg.
• No et perdis el passeig al capvespre per l'Ile de Saint Louis.
• Anar a primera hora del matí des de Nôtre Dame cap al Barri Llatí i esperar que un ciclista "a la barbe d'apôtre" i pantalons acampanats de mil ratlles no t'atropelli quan se'n va cap a casa seva a l'Ile de Saint Louis
• Passejar pels voltants del Louvre a les quatre de la matinada cantant cançons melòdiques
  
• Menjar en restaurants barats i multiètnics del Barri Llatí
• Recollir pedres de colors als voltants del Louvre
• Sorprendre't amb la "estatuomania" urbana que tenen els francesos. Hi ha a qui li agrada .. i a qui no.
• Visitar la Place Vendôme (només per a riquíssims o exploradors de la diversitat humana)
• Ruta des de la Place de la Concorde fins l'Etoile. És a dir, els Champs Elysees al complet. Un pateo ...
• Veure el Jardí de les Tuileries a prop del Louvre
• Veure els Jardins del Trocadero, prop de la Tour Eiffel
• Veure "Un chien andalou" a la Filmoteca
  
• Visitar el Musée Rodin, el Musée de Moyen Age i el Musée de l'Homme
• Passejar pels jardinets de l'Square du Vert Galant, sota del Pont Neuf, i buscar-me a mi fa 35 anys

Bé, ho deixo aquí perquè em poso nostàlgic. Espero que això et sigui útil, però sobretot, jura'm que t'ho passaras molt bé!

Conferència Oberta

Jo, que ja començo a estar de tornada d'algunes coses, no em puc estar quiet. Vaig assistir, ahir, a la presentació de la "Conferència Oberta: Catalunya, causa comuna" a càrrec de Raimon Obiols.

Cortázar

Per que parlar de Cortázar? Per que no fer-ho de "La Muntanya...", del "Viaje... " o, fins i tot, de "El derecho..." que són obres que també m'agraden, ara que decideixo començar una etiqueta sobre literatura?

Sí, ja sé que no té res d'extraordinari parlar de Cortázar. Potser, fins i tot, és una banalitat. Però la vulgaritat és un do que tinc, juntament amb altres lectors de Cortázar.

Us faré saber que vaig descobrir Cortázar a través de Rayuela cap allà l'any 74. No recordo com però hi ha sensacions que em diuen que la May, una novieta que tenia, estava implicada en aquest assumpte. I també us faré saber que la nit del 12 de febrer de 1984 la vaig passar amb l'amic "Munyos" al meu pis de carrer d'en Prim llegint textes dispersos de Córtazar trepitjant-nos la veu un a l'altre per imposar, entre riures, el paràgraf que haviem seleccionat. Recordo aquella història amb tendresa i la considero una de les coses importants que he fet en aquesta vida.

I què dir de l'obra de Cortázar? Per suposat, "Rayuela", que he llegit seguint el desordre proposat... seguint l'ordre natural del llibre... només la primera part... o la segona part... els capítols prescindibles, i aleatòriament, alguns paràgrafs cada vegada que en sento la necessitat. Sempre m'he preguntat si, malèvolament, Cortázar va obviar algun capítol de la llista. No m'extranyaria, en ell, un joc com aquest. Un capítol del llibre que mai ningú ha llegit. De fet, Rayuela està ple de jocs d'aquests com, per exemple, el final circular que no porta enlloc, del capítol 58 al 131, i d'aquest al 58, cosa que impedeix deixar la lectura d'aquest llibre mai a la vida sempre encallat en el cercle viciós de la història. Impossible dir res que no sigui reproduïr la lectura íntegre del llibre. Potser destacar, si de cas es pogués fer, les primeres paraules del llibre, "Sí, pero quién nos curará del fuego sordo, del fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette...". Destacar potser, també, "El inconformista visto por Morelli", dues pàgines que vaig sentir la necessitat de retallar amb un cúter i portar-les ben doblegades a la cartera durant els quinze mesos que vaig passar a Canaries rodejat de centenars de joves tots vestits igual que jo. Però si voleu fer una petita entremaliadura per passar una estona divertida, llegiu-li en veu alta a algú que desconeixi Cortázar, el capítol 68, "Apenas el le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes" y disfruteu del somriure de sorpresa que es dibuixa a la boca de qui us escolta.

I el "62"? un misteri que encara he de resoldre però cada vegada que llegeixo chateau saignant, una sensació freda em recórre l'esquena. Hi torno, menys sovint que a Rayuela, però hi torno.

No puc deixar de parlar de "El último round" i "La vuelta...", tots dos plens de petites joies que dibuixen universos realment imaginats.

I per suposat, com tots aquells que han llegit Cortázar, he de fer una referència als "Cronopios". Parlar dels Cronopios, Famas i Esperanzas és de les coses més complexes que hi ha en la literatura. Us heu preguntat mai per que tothom vol ser ser (i se sent) Cronopio i gairebé ningú vol ser (ni se sent) Fama o Esperanza? A mi, naturalment, també m'agraden els Cronopios però tinc una simpatia especial per les Famas i Esperanzas, les pobres...

Sobre els "Autonautas...", penso que el màxim valor és la història real i el propi concepte del llibre. Destacaré, però, el capítol de la "Osita". Imprescindible.

No us perdeu el pròleg d'una antologia que Cortázar va fer sobre la poesia de Salinas publicat a Alianza. Els últims paràgrafs són d'una bellesa extraordinària.

He deixat per el final una referència als contes per que tothom sap que aquests, són Cortázar en estat pur. Destaco "Casa tomada", "La autopista del sur" i "El perseguidor". No en puc parlar ara. Massa complicat. Però que la selecció no us impedeixi llegir la resta.

Finalment, per aconsellar a algú que llegeixi Cortázar, proposo "Instrucciones para subir una escalera".

Ho deixo aquí. Un dia us parlaré de Cortázar.

Tremp avança! Suma't al futur

Amb aquest títol s'ha posat en marxa un nou procés de participació ciutadana a Tremp, hereu d'aquell que un grup de persones vàrem iniciar l'any 2007 amb el nom de Tremp et pregunta, i tu, què hi dius?.

En aquests moments conflueixen a Tremp quatre projectes de gran trascendència per el desenvolupament territorial: "Llei de barris", "Pla de dinamització comarcal", "Leader 2007-2013" i "Ribagorça Romànica". Aquests són quatre instruments molt ben definits amb objectius, metodologies i dotacions econòmiques que, en conjunt, representen una important oportunitat de desenvolupament en aquest moment de crisi.

El procés obert el 2007 partia de tres coordenades que definien el rumb i que l'Arcadi Castilló, en la presentació d'aquest nou procés 2009, es va encarregar de recordar-ne la vigència:

• Definir un nou paradigma del desenvolupament del Pallars Jussà
• Reforçar la cooperació entre institucions, entre partits i entre ciutadania, institucions i partits
• Determinar amb precisió quins són els agents de desenvolupament a la comarca i activar els recursos humans en un projecte col·lectiu

El procés va concloure amb el consens sobre quatre línies de treball futur que ara es posen a debat:

• Agricultura i ramaderia: dinamització del sector primari; creació d'indústries agroalimentàries; foment de la comercialització; protecció dels espais agraris...
• Serveis i turisme: desenvolupament d'una estratègia turístistica i dinamització de recursos...
• Indústria: foment del polígon industrial; implantació de noves empreses...
• Cultura i societat: dinamització del teixit associatiu sociocultural...
  

Els debats, oberts a tota la ciutadania que hi vulgui participar, es portaran a terme en quatre sessions que començaran a les 19 hores al Centre Cívic El Terraquet:

• Dimecres 18 de març: Agricultura i ramaderia
• Dijous 19 de març: Serveis i turisme
• Dimecres 25 de març: Indústria
• Dijous 26 de març: Cultura i societat

Personalment us animo a tots a participar-hi per que el desenvolupament territorial és una causa comuna que hem de fer entre tots. Vist l'abast que pot tenir aquest procés, i amb les mateixes paraules planeres de l'Arcadi, "si ara no ho fem bé, podem prendre mal".

Jo hi seré!

McFerrin

No m'he pogut aguantar. Disfruteu-ho: