Wikitext o la creació cooperativa

Wikitext, neologisme que segons Viquipèdia és “un text elaborat per un llenguatge de marcació especial per a l'elaboració de pàgines wikis, en servidors que tinguin instal·lat algún software per a wikis”. Massa complicat. Una segona acepció que proposo és “un text cooperatiu on cada autor repren el text deixat per l’anterior amb l’objectiu de crear un relat”. Tampoc és bona definició. Provem-ho una altra vegada: “wikitext és un microrelat cooperatiu...”. Micro? perquè?. Tampoc. Deixem-ho.

Sigui com sigui, l’altre dia vaig tenir la idea de proposar un wikitext a Twitter. El resultat va ser aquest:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior, on el text es teixia de la mateixa manera que es teixeixen les idees: d'una en surten mil més. Mil rera mil, dibuixaven paradisos únics que es creuaven cronològicament”. (agreeixo la col·laboració de Bernadette Farriol @bfarriol)

La proposta va tenir també el seu impacte a Facebook amb aquest resultat:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior. El text esbiaixat es convertia en punts ínfims de llum negra abans de tocar els ulls. Cada un d'aquest infinits punts, a més dels seus diversos colors i sabors, tenia tota l'entitat d'una persona. Qui eren? d'on venien? on fitaven amb la negra claredat de la seva mirada? Sobtadament, un escamot de les forces especials de la policia va irrompre a la sala i els detingueren a tots. Era massa evident que alguna en passava, per la perfumada fumera que sortia per la finestra”. (agreeixo la col·laboració de Xavier Giol, Andreu Solsona i Francesc Fulquet)

En conclusió, no se’m acudeix cap utilitat del wikitext que no sigui el treball cooperatiu i la creació, dues qualitats de les que derrerament va una mica escassa la humanitat.

Zelig o la metàfora de la identitat postmoderna

Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.





Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"

Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"

Indesinenter

Fa temps que em roda pel cap fer el meu petit homenatge a la poesia de Salvador Espriu. No he trobat el moment fins ara. I ara, he de fer un crit sec, profund, valent, alegre i heroic que faci envermellir de vergonya els episodis mesquins que avassallen els nostres dies. Incessantment.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

La Bogeria, de Narcís Oller

La Bogeria m'ha agradat. És una història curta, prou ràpida de llegir tot i el llenguatge de finals del XIX, divertit -a més- pels nombrosos castellanismes que el mateix autor escriu en cursiva. M'ha agradat perquè a mesura que vas llegint vas descobrint la bogeria del personatge explicada sempre per terceres persones, una descripció bén temperada d'una esquizofrènia. Al principi sembla que no té interès; després, poc a poc et vas fent amb la situació de manera intermitent però quan estàs arribant al final i mires enrere veus diàfanament com s'ha construït un personatge pel qual no donaves ni un duro. I això et fa somriure. I aprecies l'habilitat d'Oller.

Destacaria dues coses: la primera, el rerafons històric, gairebé només esbossat, amb la presència del General Prim, admirat profundament pel boig i convertit ell mateix en parlamentari que recorda lleugerament un tipus de polític actual, incolor i babau:

"Segons sos informes, durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del General Prim, a qui va aconseguir conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden suportar tan destrament els capitosts de la política. Contra el que s'esperava l'Adela el dia que ens féu el panegíric de son germà, aquest no gosà dir ni una paraula en plenes Corts. Escoltava embadalit, quasi bavejant, la d'en Prim i sos satèl·lits, i després votava allò que ells havien defensat, amb la mateixa devoció idolàtrica amb què sa mare es degué dirigir dies i dies a la Verge dels Desamparats demanant-li que son marit tornés a bon camí" (Editorial Laia, 1981: 64)

La segona, la paraula "logorràgia" que no se m'havia acudit mai que existís però que és molt descriptiva i aplicable a polítics com Castro o Chávez però també a éssers clarividents com els dos argentins de "62, Modelo para armar" o Don Alonso Quijano. No és una obra mestra però és útil per fer una ullada a la literatura naturalista que es va fer a Catalunya a finals del XIX i ampliar coneixements i cronologies literàries personals.

A rose is...

A rose is a rose is a rose is a rose is a bose is a boos is a book...

Si la frase de Gertrude Stein s'interpreta sempre com "les coses són com són", aquesta altra és un intent per mostrar que les coses poden ser d'una altra manera".

Sant Llibre i Santa Rosa

S'ha acabat Sant Llibre i Santa Rosa. Ha estat una bona jornada. Ens hem farcit de llibres que volíem llegir a Can Casellas, hem dinat estupendament bé al Bar Roma, davant la Universitat i, a la tarda, hem anat a Bochaca i a La Central on la Dama i la Vagabunda han triat els seus llibres. La Vagabunda ha pillat un llibre de pingüins i la Dama, un d'ocells on s'ha interessat per la Merla roquera (Monticola saxatilis). I és arrel d'aquest fet que he recordat una història que vull consignar aquí.

Fa anys, quan viviem a Alzina, una primavera va arribar una Merla roquera en busca de parella. Durant tres o quatre dies la vaig estar observant amb els prismàtics. Era espectacular veure com s'aixacava verticalment des de la teulada de l'església fent el seu cant nupcial i tornava en picat a posar-se a les teules. Però res, cap parella acudia al costat seu i la tristor s'apoderava de nosaltres. Un dia, mentre dinàvem, l'amiga Merla es va posar a la barana del nostre balcó, a l'altra punta del poble on mai havia vingut a cantar, i a l'instant una famella es va arrapar a la paret de pedra de la casa del davant. Durant un parell de minuts van estar els dos revolotejant entre la barana i la paret. Finalment amb un vol potent i decidit van desaparèixer per l'horitzó. Feliç, va venir a presentar-nos la seva nova amiga i desitjar-nos la mateixa felicitat a nosaltres.

Ara, més de deu anys més tard, espero anar una primavera a Alzina per trobar una Merla roquera que em porti notícies d'ella.

A la Flors Sirera, cooperant morta a Rwanda, en record de quan passejava per Alzina. Flors, felicitats en el dia del teu aniversari. Avui han inaugurat el teu Parc a Tremp.

Natura, cultura, ciència i literatura

Em sembla interessant reproduïr aquest passatge que he trobat a Tolstoi. Pot ser útil per pensar sobre les relacions entre l'home i la natura, i sobre les relacions entre ciències experimentals i ciències humanes. Ho trobo una bona manera d'entendre la modernitat:

"A més de les feines de la hisenda, que exigien una atenció particular durant la primavera, a més de les lectures, Levin havia començat aquell hivern una obra sobre l'explotació de la terra el pla de la qual consistia en això: que el caràcter del qui treballava la terra era pres com una dada absoluta, igual que el clima i el terreny, i per tal que totes les tesis de la ciència relatives a l'explotació de la terra es deduïssin no solament de les dades del terreny i el clima, sinó també d'un cert caràcter invariable del treballador."

"Anna Karèrina". Lev Tolstoi (1877). Editorial Proa, 2005, pg. 175.

Un llac en flames

El meu amic-mestre "Fred", Hilari de Cara Casaleiz per a la majoria, acaba de publicar la seva primera novela, "Un llac en flames". La seva extensa obra poètica ja té un nou company. Llegiu-lo.

Felicitats, Fred!

Escolteu un fragment de l'obra llegida pel mateix autor.

Cortázar

Per que parlar de Cortázar? Per que no fer-ho de "La Muntanya...", del "Viaje... " o, fins i tot, de "El derecho..." que són obres que també m'agraden, ara que decideixo començar una etiqueta sobre literatura?

Sí, ja sé que no té res d'extraordinari parlar de Cortázar. Potser, fins i tot, és una banalitat. Però la vulgaritat és un do que tinc, juntament amb altres lectors de Cortázar.

Us faré saber que vaig descobrir Cortázar a través de Rayuela cap allà l'any 74. No recordo com però hi ha sensacions que em diuen que la May, una novieta que tenia, estava implicada en aquest assumpte. I també us faré saber que la nit del 12 de febrer de 1984 la vaig passar amb l'amic "Munyos" al meu pis de carrer d'en Prim llegint textes dispersos de Córtazar trepitjant-nos la veu un a l'altre per imposar, entre riures, el paràgraf que haviem seleccionat. Recordo aquella història amb tendresa i la considero una de les coses importants que he fet en aquesta vida.

I què dir de l'obra de Cortázar? Per suposat, "Rayuela", que he llegit seguint el desordre proposat... seguint l'ordre natural del llibre... només la primera part... o la segona part... els capítols prescindibles, i aleatòriament, alguns paràgrafs cada vegada que en sento la necessitat. Sempre m'he preguntat si, malèvolament, Cortázar va obviar algun capítol de la llista. No m'extranyaria, en ell, un joc com aquest. Un capítol del llibre que mai ningú ha llegit. De fet, Rayuela està ple de jocs d'aquests com, per exemple, el final circular que no porta enlloc, del capítol 58 al 131, i d'aquest al 58, cosa que impedeix deixar la lectura d'aquest llibre mai a la vida sempre encallat en el cercle viciós de la història. Impossible dir res que no sigui reproduïr la lectura íntegre del llibre. Potser destacar, si de cas es pogués fer, les primeres paraules del llibre, "Sí, pero quién nos curará del fuego sordo, del fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette...". Destacar potser, també, "El inconformista visto por Morelli", dues pàgines que vaig sentir la necessitat de retallar amb un cúter i portar-les ben doblegades a la cartera durant els quinze mesos que vaig passar a Canaries rodejat de centenars de joves tots vestits igual que jo. Però si voleu fer una petita entremaliadura per passar una estona divertida, llegiu-li en veu alta a algú que desconeixi Cortázar, el capítol 68, "Apenas el le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes" y disfruteu del somriure de sorpresa que es dibuixa a la boca de qui us escolta.

I el "62"? un misteri que encara he de resoldre però cada vegada que llegeixo chateau saignant, una sensació freda em recórre l'esquena. Hi torno, menys sovint que a Rayuela, però hi torno.

No puc deixar de parlar de "El último round" i "La vuelta...", tots dos plens de petites joies que dibuixen universos realment imaginats.

I per suposat, com tots aquells que han llegit Cortázar, he de fer una referència als "Cronopios". Parlar dels Cronopios, Famas i Esperanzas és de les coses més complexes que hi ha en la literatura. Us heu preguntat mai per que tothom vol ser ser (i se sent) Cronopio i gairebé ningú vol ser (ni se sent) Fama o Esperanza? A mi, naturalment, també m'agraden els Cronopios però tinc una simpatia especial per les Famas i Esperanzas, les pobres...

Sobre els "Autonautas...", penso que el màxim valor és la història real i el propi concepte del llibre. Destacaré, però, el capítol de la "Osita". Imprescindible.

No us perdeu el pròleg d'una antologia que Cortázar va fer sobre la poesia de Salinas publicat a Alianza. Els últims paràgrafs són d'una bellesa extraordinària.

He deixat per el final una referència als contes per que tothom sap que aquests, són Cortázar en estat pur. Destaco "Casa tomada", "La autopista del sur" i "El perseguidor". No en puc parlar ara. Massa complicat. Però que la selecció no us impedeixi llegir la resta.

Finalment, per aconsellar a algú que llegeixi Cortázar, proposo "Instrucciones para subir una escalera".

Ho deixo aquí. Un dia us parlaré de Cortázar.