Sí, ja sé que no té res d'extraordinari parlar de Cortázar. Potser, fins i tot, és una banalitat. Però la vulgaritat és un do que tinc, juntament amb altres lectors de Cortázar.
Us faré saber que vaig descobrir Cortázar a través de Rayuela cap allà l'any 74. No recordo com però hi ha sensacions que em diuen que la May, una novieta que tenia, estava implicada en aquest assumpte. I també us faré saber que la nit del 12 de febrer de 1984 la vaig passar amb l'amic "Munyos" al meu pis de carrer d'en Prim llegint textes dispersos de Córtazar trepitjant-nos la veu un a l'altre per imposar, entre riures, el paràgraf que haviem seleccionat. Recordo aquella història amb tendresa i la considero una de les coses importants que he fet en aquesta vida.
I què dir de l'obra de Cortázar? Per suposat, "Rayuela", que he llegit seguint el desordre proposat... seguint l'ordre natural del llibre... només la primera part... o la segona part... els capítols prescindibles, i aleatòriament, alguns paràgrafs cada vegada que en sento la necessitat. Sempre m'he preguntat si, malèvolament, Cortázar va obviar algun capítol de la llista. No m'extranyaria, en ell, un joc com aquest. Un capítol del llibre que mai ningú ha llegit. De fet, Rayuela està ple de jocs d'aquests com, per exemple, el final circular que no porta enlloc, del capítol 58 al 131, i d'aquest al 58, cosa que impedeix deixar la lectura d'aquest llibre mai a la vida sempre encallat en el cercle viciós de la història. Impossible dir res que no sigui reproduïr la lectura íntegre del llibre. Potser destacar, si de cas es pogués fer, les primeres paraules del llibre, "Sí, pero quién nos curará del fuego sordo, del fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette...". Destacar potser, també, "El inconformista visto por Morelli", dues pàgines que vaig sentir la necessitat de retallar amb un cúter i portar-les ben doblegades a la cartera durant els quinze mesos que vaig passar a Canaries rodejat de centenars de joves tots vestits igual que jo. Però si voleu fer una petita entremaliadura per passar una estona divertida, llegiu-li en veu alta a algú que desconeixi Cortázar, el capítol 68, "Apenas el le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes" y disfruteu del somriure de sorpresa que es dibuixa a la boca de qui us escolta.I el "62"? un misteri que encara he de resoldre però cada vegada que llegeixo chateau saignant, una sensació freda em recórre l'esquena. Hi torno, menys sovint que a Rayuela, però hi torno.
No puc deixar de parlar de "El último round" i "La vuelta...", tots dos plens de petites joies que dibuixen universos realment imaginats.
I per suposat, com tots aquells que han llegit Cortázar, he de fer una referència als "Cronopios". Parlar dels Cronopios, Famas i Esperanzas és de les coses més complexes que hi ha en la literatura. Us heu preguntat mai per que tothom vol ser ser (i se sent) Cronopio i gairebé ningú vol ser (ni se sent) Fama o Esperanza? A mi, naturalment, també m'agraden els Cronopios però tinc una simpatia especial per les Famas i Esperanzas, les pobres...
Sobre els "Autonautas...", penso que el màxim valor és la història real i el propi concepte del llibre. Destacaré, però, el capítol de la "Osita". Imprescindible.
No us perdeu el pròleg d'una antologia que Cortázar va fer sobre la poesia de Salinas publicat a Alianza. Els últims paràgrafs són d'una bellesa extraordinària.
He deixat per el final una referència als contes per que tothom sap que aquests, són Cortázar en estat pur. Destaco "Casa tomada", "La autopista del sur" i "El perseguidor". No en puc parlar ara. Massa complicat. Però que la selecció no us impedeixi llegir la resta.
Finalment, per aconsellar a algú que llegeixi Cortázar, proposo "Instrucciones para subir una escalera".
Ho deixo aquí. Un dia us parlaré de Cortázar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada