Aquell dia, jo era al peu de la Arribabá amb el Vicens, la Marta i la Lídia. Sóm els quatre primers del travelling sobre el públic. Més endavant hi ha un primer pla de la meva estimada Marta (guapíssima) parlant amb la Lidia. I si no recordo malament, aquell dia estava per allà la Montse Pascual, l'Ernest i el Carles Brascó. A la compe, em sembla que entre el públic es veu l'Anna Ibáñez. També es veu l'Ana León, i al seu costat, la Glòria Mans, filla del Vicens (ex-novia de l'Arbonès, ex-companya del Robert Cortijo i mare de l'Alma Cortijo). De fet, veig cares que et trobaves al peu de les parets però no recordo noms. No sé, el tipus de la samarreta a ratlles amb bigoti, o el "mazas" que beu aigua d'una garrafa, o el Màrius del refu de l'Arbolí, potser... Han passat els anys. Com diu un poema de l'Allen Ginsberg: "Algunos viejos están aún vivos, pero los viejos Drogotas han desaparecido. Somos una leyenda, invisible pero legendaria, tal como fue profetizado".
Em fa il·lusió perque vint anys més tard encara es reconeix el gran escalador que ha estat el Pulguilla, el qual tenia al Vicens com el seu idol quan entrenàvem a la cantera dels "Sostres de Montgat".
Sobre la Sesión cal dir que el Rafa se la sabia de memòria per que menjava i dormia al seu peu. Els Trini són així. Si no s’hagués dedicat a l’escalada, aquest noi ho hauria passat malament a la joventut. Estic d’acord en que la manera com el Rafa flotava per la paret era especial. Amb el mateix grau que altres, el Rafa tenia un moviment molt més dinàmic i lleuger. Les compes no li van molar, i la tonteria no li va molar. Suposo que per això va desaparèixer. Altres casos anteriors a ell també han existit. El Julio Valera, n’és un altre exemple: segona ascensió a la TIM de Diables vint anys després de que la obrissin, segona ascensió a l’esperó del Gallinero, etc... i, curiosament, no surt en una història de l’escalada a Montserrat que es va publicar fa pocs anys al costat dels Grisú, Alvarez, Conrado, Pato o Reina. Sobre el vuelo de l’Olivilla, res a dir, sempre li ha molat l’espectacle. Un bon tipus. Se sap alguna cosa d’ell?
Ara, veient el video penso que, efectivament, han canviat algunes coses però l'essència és la mateixa que aleshores: la motxilla preparada a la porta de casa, un bocata, un lloc per sobar somiant amb els llargs, una paret per escalar i tornar a sobar recordant els moviments de la via. La mateixa que la dels meus mestres i la dels mestres dels meus mestres. Només cal llegir els clàssics (Cassin, Rebuffat, Terray, Anglada, Messner...) per veure que hi ha sentiments, comportaments i debats que no canvien. I si no, l'etern debat dels reequipaments.
Hi ha una cosa que si que ha canviat. Si ara es tornés a gravar el video de la Sesión, s’hauria de demanar permís al Monestir, al Departament d’Interior, al de Medi Ambient, s’hauria contractat una assegurança de milers d’euros, hi hauria un metge, un infermer i un equip de reanimació a peu de via i un helicopter sobrevolant el totxo. En aquell moment, ni al Sebastian Alvaro se li va ocórrer una cosa com aquesta. Inconsciència? Irresponsabilitat? Com erem, no?
Bé, doncs, fins aqui aquests apunts per a una Història de l’escalada. Ho deixo aqui perque m’estic posant fanàtic.
2 comentaris:
Recoi Jordi, del glamour de París, a la nostàlgia dels 80!
He visitat el blog d'en Mohawk i m'ha fet gràcia trobar-hi tants nom coneguts, tantes velles/belles glòries, però en molts casos, encara en actiu.
Un apunt per a la teva història particular: alguns noms que esmenteu, en Júlio o en Joan Pera per exemple, van fer les primeres esgarrapades de la mà i el saber d'en Jordi Casas, exemple de resistència en ascencions llargues i amb un material que, vist ara, era d'allò més precari.
M'ha agradat molt aquesta entrada, fes-ne més per l'estil. Tâ bé recordar... ;-)
I jo també!!!
Una de les imatges que tinc al cap cada vegada que repasso el meu currículum escalador, és la del Jordi a la normal de la Germana Gran, al Figaró, durant el curset d'escalada.
Au, més història...
Jordi
Publica un comentari a l'entrada