Zelig o la metàfora de la identitat postmoderna

Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.





Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"

Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"

Radio on

"We can be heroes, just for one day...".

Radio on és una pel·licula que m'emociona. El travelling amb que s'inicia la pel·lícula, amb els "Heroes" de David Bowie com a música de fons, ja indica que ens trobem davant d'una road movie que ens mostrarà el viatge interior que viu el protagonista, des dels paisatges industrials i periurbans de Londres cap els paisatges rurals de les carreteres camí de Bristol, per investigar la misteriosa mort del seu germà.

"Podem ser herois per un dia". Aquesta és, per mi, la síntesi de la pel·lícula. Una afirmació humanista davant de la incertesa d'un futur post-punk, postindustrial i postmodern que el director, Chris Petit i el productor Wim Wenders, van saber intuïr a finals dels anys 70. Malgrat el desencís i el pessimisme que tothom troba a la pel·lícula, per mi, Radio on és l'esperança d'un futur que depèn, únicament, de nosaltres fets herois.

Per la bellesa de les imatges en blanc i negre, el ritme lent però dinàmic, la olor -no sé perquè però Radio on és una pel·licula que puc olorar- el memorable paper d'Sting, les metàfores constants amb autopistes que es bifurquen, tecnologies que ens empobreixen, relacions humanes que ens distancien i, sobretot, per una banda sonora excepcional amb música de David Bowie, Kraftwerk, Robert Fripp, Ian Dury, Wreckless Eric, Lene Lovich, The Rumour i Devo, Radio on és una pel·lícula que m'emociona.

No us perdeu Radio on!