Crònica d'una visita a la Fundació Miró

A la Fundació Miró l'hi tinc pillat el truco des de que l'any 1984 vàrem gravar el video "Etnografia de materials" amb el Poki, basat en l'arquitectura que Sert va crear per la Fundació i que parla de la construcció de les relacions socials. I no és extrany per que, ja des de la seva inauguració, la Fundació (obra de Miró + arquitectura de Sert) és un punt de l'espai bàsic del paisatge intelectual i emocional de la meva vida.

Són moltes les paraules clau que m'hi vinculen: Rosa Maria Malet, pintura-ofici-pare, Lindsay Kemp, Antonio Saura, Marcel Duchamp, Videografia-Antoni Mercader i, com a orígen de tot, un petit llibret que recomano, "Miró llegit" de A. Cirici Pellicer publicat per Edicions 62 (1971).




Kilòmetres de cotxe nou, funicular: ahir vàrem visitar la Fundació. La Dama i la Vagabunda hi van descobrir formes i colors especialment pensats per els seus ulls i ens vàrem permetre el luxe de dinar al restaurant com una família de turistes europeus: braç de patata amb salmó, carpaccio, macarrons, butifarra amb pastis de tonyina, copes de vi, aigua, refresc, cafè i finestrals amb llum de primavera. Alguns objectes i bibliografia del Miró ens vàren conduïr cap a l'estricte centre de Barcelona: un suís i d'altres petits dolços a la Pallaresa de Petritxol. Més llibres a la Documenta -com si no haguessin passat els anys- i retorn cap a casa.

Aquesta és la crònica d'una excursió a la ciutat.