1939

El Salvatge m’ho va explicar gairebé com li havia sentit dir a l’enginyer uns anys abans.

A principis del 39 va arribar a Barcelona després de caure el front de l’Ebre i va marxar cap a l’exili. De Flix va anar amb cotxe organitzant la retirada fins a Barcelona on el Govern l’havia reclamat. Va baixar del cotxe al Passeig de Gràcia, va agafar un farcell de roba i una cartera de mà, es va penjar el cinturó amb la pistola i li va dir al xofer:

- Miliu, això s’està acabant. Agafi el cotxe, estimbi’l per un barranc i vostè s'amaga uns quants dies. Quan entrin els nacionals, vostè surt i ja s'haurà acabat.

Quedava deslliurat de totes les seves funcions.

- Senyor, si em disculpa, voldria anar a buscar el pare per marxar cap a França. És gran i sense cotxe mai arribarà a la frontera. I ja sap que ha estat Patró major de la Confraria de pescadors de Badalona, i això, per aquests animals, és gairebé com ser bolxevic. El meu germà ens ajudarà i arribats a la frontera, estimbarem el cotxe. Li ho prometo.

L’enginyer va mirar als ulls aquell jove alt, fort i decidit. En qüestió de segons va veure desfilar desenes d’imatges que havien viscut plegats al front i va comprendre que la seva valentia i honor era reservada a la família, i que aquella guerra, aquella absurda i estèril guerra no havia aconseguit trencar el nord d’aquell home que no entenia per que la seva vida havia estat sacsejada d’aquella manera. La guerra, per ell, va ser una càrrega més que havia de patir com a proletari. Acabat el compromís, només pensava en salvar el pare i el germà. De la dona i la filla ja se’n ocuparia més endavant. Enrere quedaven aquelles sospites de covardia quan el xofer posava d’amagat un full de paper de fumar entre els “platinos” per fer creure que el cotxe estava en pana les nits abans que s’havien d’acostar massa al front. D’amagat d’ell i dels comissaris polítics, l’enginyer retirava el paper mentre el xofer es queixava de que les bugies estaven molt gastades.

- Miliu, et fotràs en un compromís. Els nacionals estan entrant per la Diagonal i potser ja hi ha unitats saltant per la Serra de Marina cap a Badalona.

Dit això, no es va poder aguantar i el va abraçar amb força d’una revolada. Una encaixada de mans, un cop a l’espatlla i tan sols la imatge de la matricula als ulls mentre aquell cotxe negre, que havia estat gairebé la seva casa durant un any, s’allunyava cap a la Gran Via.

El que va succeir entre aquell moment i la seva tornada a Catalunya va ser gairebé com un estat febril. En el camp de concentració recordava vagament una matricula, un cotxe negre, algunes explosions al peu del Tibidabo, molts companys regirant papers i caixes, carreteres plenes de dones, de vells, de nens i de milicians, l’Empordà, el bell i transparent Empordà. Com havíem arribat a en aquell horror? en aquella brutícia que es reflectia en la mirada dels gendarmes i del vigilants del camp? Potser hi ha el Miliu entre aquests milers de persones, pensava. Set mesos més tard, va ser el seu nom en una llista, un paper, un funcionari, una signatura, i la incredulitat, l’alleujament per abandonar aquell lloc i la recança de deixar-hi tanta gent. Potser hi havia el Miliu arrossegant els peus per la sorra arran de mar.

A la frontera va sentir una primera fiblada de consciència. La Guardia civil demanava els papers a tothom i mecànicament els va allargar amb la mà i el cap enfonsat a les espatlles. Va notar la mirada penetrant del guardia en el seu front i el despreci de l’estultícia, i esperava una bofetada que no va arribar. Amb el cap enfonsat entre les espatlles va veure el salconduit que tornava altra vegada davant de la seva vista. El va agafar i el va guardar a la butxaca amb el cap sempre enfonsat entre les espatlles. Havia estat un capellà, amic de la família, el que havia signat la declaració de que el “señor Hipólito Mener, hijo primogenito de la família Mener, industriales de la Garriga, fue reclutado forzoso por el ejercito rojo por su condición de ingeniero de obras públicas y conocedor de las características técnicas de las centrales hidroelectricas de Cataluña, motivo por el cual fue automaticamente ascendido a capitán, muy a su pesar, dado su amor a España, a la Iglésia y a su família. Al no haber incurrido en hechos de sangre y haber boicoteado con peligro de su vida las maniobras del ejercito rojo, declaramos, por este motivo, que es afecto al régimen e imploramos el perdon para su persona a fin de que pueda reincorporarse inmediatamente a la reconstrucción de nuestra gloriosa patria”.

Després d’uns mesos de repòs a la casa pairal i d’un parell d’anys d’ordenar papers a l’empresa d’uns amics del seu pare, va aconseguir un permís per marxar a Anglaterra a supervisar les obres d’uns dics a Southampton. Amb els temps va entendre que allò era la preparació del desembarcament de Normandia. Durant aquells mesos va contactar amb els ambients universitaris de Cambridge, va assistir a trobades d’intel•lectuals, va impartir algunes classes i finalment, va aconseguir una plaça de lector fins que l’any 1950 va ser reclamat per una Universitat americana on s’hi va estar fins que va tornar a Catalunya, l’any 1965.