Carta retornada

Carta retornada és un conte que he escrit durant l'estiu de 2012. Una història d'amor i solitud, del París dels Anées Folles a les obres hidroelèctriques del Pirineu, de la vida a la mort. El vaig presentar al premi Vent de Port de contes, però no el van seleccionar. El podeu llegir a:

http://es.scribd.com/doc/116144624/Carta-Retornada
http://www.slideshare.net/JordiMas1/carta-retornada

Totes les opinions i crítiques seran benvingudes.

Obres Embassament de Terradets (Pallars Jussà)

Fons Històric Endesa

I was so much older then...

"I was so much older then,
I'm younger than that now"

(Era molt vell aleshores,
Sóc més jove ara.)

Bob Dylan "My Back Pages" (Another side of Bob Dylan, 1964)

Que poco camino...

"Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió".

Gato Pérez, "Garrotín del tránsito" (Atalaya, 1981)

Confiança

"Toda empresa colectiva requiere confianza. Desde los juegos infantiles hasta las instituciones sociales complejas, los seres humanos no podemos trabajar juntos si no dejamos de lado nuestros recelos mutuos. Una persona agarra la cuerda, otra salta. Una persona sujeta la escalera, otra sube. ¿Por qué? En parte porque esperamos reciprocidad, pero en parte claramente también por una tendencia natural a trabajar en colaboración en beneficio de todos." (Tony Judt. "Algo Va mal". 2010:70. Taurus. Madrid).

Quins són els límits socials, culturals, ideològics, territorials o, fins i tot, morals de la confiança? Davant d'una situació de crisi, eixamplar aquests límits ens fa més eficients com a humans.

T'estimo, Tremp!

... i com que no em presentava per cap partit polític a cap elecció municipal, vaig aprofitar la utilitat que dona el Twitter per fer les propostes a mesura que se'm anaven acudint dia a dia i que, en la meva opinió, podien ser útils per millorar la ciutat. Aquest n'és el recull:

1. Economia: nou Pla de Fires adreçat a sectors emergents (agroalimentari, ecoturisme, cultura...)
2. Cultura: potenciar l’Escola municipal de música com a equipament per a la docència, la creació i la programació.
3. Mobilitat: impulsar un servei públic de transport urbà.
4. Mobilitat: impulsar la variant de Tremp
5. Urbanisme: remodelar el Passeig del Vall, la Plaça de la Creu i perímetre de muralla com a zona de vianants i circulació reduïda
6. Política agrària: posar en valor les terres agrícoles amb un Pla especial de protecció i ús dels sòls fèrtils.
7. Economia: cooperació públic-privat per produïr 20% energies renovables al 2020 pel consum empreses i particulars
8. Turisme: creació d'un Centre BTT
9. Treball: Programa de formació i suport per fomentar l'empreneduria, l'autoocupació, les microempreses i l'economia social
10. Politica agrària: impulsar amb els productors una cooperativa agro-ramadera i d'artesania alimentària
11. Medi natural: Pla de protecció i valorització del patrimoni natural, paisatge i connectors biològics
12. Participació ciutadana: promoure la cooperació entre entitats de la ciutat finançant activitats i projectes compartits
13. Turisme: Programa de formació per a persones que treballen al sector turístic sobre patrimoni natural i cultural
14. Joves: Programa específic de formació per a joves no graduats i per al trànsit entre el món educatiu i laboral.
15. Urbanisme: millora de la neteja viària reforçant l'actuació en caps de setmana i la sensibilització de la ciutadania.
16. Comerç: Pla de desenvolupament comercial per incentivar la modernització, diversificació i formació del sector
17. Treball: Pacte per l'ocupació amb empresaris, agents socials i sistema educatiu per formació i nous jaciments d’ocupació
18. Urbanisme: restauració ambiental i paisatgística de les Adoberies com a parc urbà per al lleure i l'ús agrícola.
19. Politica agraria: fomentar la producció ecològica, la producció integrada, l'ús de llavors i races autòctones
20. Economia: impulsar una xarxa de ciutats pirinenques per la planificació estratègica del desenvolupament econòmic i social

Últim twit del meu particular programa electoral:

"Fem-ho junts pel Pirineu"

Wikitext o la creació cooperativa

Wikitext, neologisme que segons Viquipèdia és “un text elaborat per un llenguatge de marcació especial per a l'elaboració de pàgines wikis, en servidors que tinguin instal·lat algún software per a wikis”. Massa complicat. Una segona acepció que proposo és “un text cooperatiu on cada autor repren el text deixat per l’anterior amb l’objectiu de crear un relat”. Tampoc és bona definició. Provem-ho una altra vegada: “wikitext és un microrelat cooperatiu...”. Micro? perquè?. Tampoc. Deixem-ho.

Sigui com sigui, l’altre dia vaig tenir la idea de proposar un wikitext a Twitter. El resultat va ser aquest:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior, on el text es teixia de la mateixa manera que es teixeixen les idees: d'una en surten mil més. Mil rera mil, dibuixaven paradisos únics que es creuaven cronològicament”. (agreeixo la col·laboració de Bernadette Farriol @bfarriol)

La proposta va tenir també el seu impacte a Facebook amb aquest resultat:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior. El text esbiaixat es convertia en punts ínfims de llum negra abans de tocar els ulls. Cada un d'aquest infinits punts, a més dels seus diversos colors i sabors, tenia tota l'entitat d'una persona. Qui eren? d'on venien? on fitaven amb la negra claredat de la seva mirada? Sobtadament, un escamot de les forces especials de la policia va irrompre a la sala i els detingueren a tots. Era massa evident que alguna en passava, per la perfumada fumera que sortia per la finestra”. (agreeixo la col·laboració de Xavier Giol, Andreu Solsona i Francesc Fulquet)

En conclusió, no se’m acudeix cap utilitat del wikitext que no sigui el treball cooperatiu i la creació, dues qualitats de les que derrerament va una mica escassa la humanitat.

Zelig o la metàfora de la identitat postmoderna

Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.





Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"

Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"

Indesinenter

Fa temps que em roda pel cap fer el meu petit homenatge a la poesia de Salvador Espriu. No he trobat el moment fins ara. I ara, he de fer un crit sec, profund, valent, alegre i heroic que faci envermellir de vergonya els episodis mesquins que avassallen els nostres dies. Incessantment.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Aneu, Flors de Déu

3.062 metres. Una altura modesta, però una ascensió magnífica. La Tuca de Las Culebras és la germana menor del Vallibierna, moltes vegades anul·lada per ell com si fossin la mateixa muntanya.

Les dues puntes, però, individualitzades i unides per l'espectacular "Pas del Cavall" es converteixen, així, en dues muntanyes bessones que comparteixen una geologia extremadament violenta i uns paisatges acolorits de ferro.

L'ascensió per la Canal de Culebras no és llarga, ni difícil. Tot i això els 1.112 metres de desnivell tenen forts pendents en alguns trams que s'enfilen fins el Coll de Culebres i a la canal rocosa que et deixa a una petita bretxa entre la Tuca i el Pic de Llauset.

Una curta i senzilla però espectacular i lleugerament perillosa grimpada de 60 metres des de la bretxa et deixa al cim, a tocar del Pas de Cavall.

Al llarg de tota l'ascensió, la Tuca de las Culebras ens ha obsequiat amb la companyia dels isards, de voltors, de cercavores, del falcó pelegrí llençant-se en picat des del cim, de crits de marmotes, de flors acolorides que viuen en alçada entre mineral de ferro...

... i aquelles altres, intocables en el prat, bellament anomenades Flors de Neu. Aneu, Flors de Déu.

Gustave Courbet

Aquests dies he redescobert Gustave Courbet amb una mirada diferent a la seva obra. Un parell d'hores a l'Orsay permeten dedicar una bona estona al realisme de Courbet. Bona cosa endinsar-se a la temàtica, la organització escènica dels personatges i el joc de llums i ombres que crea un ambient irreal en "L'atelier du peintre", segurament la seva principal obra que no em canso de mirar.

Però també "Un enterrement à Ornans" amb característiques similars a l'anterior pel que fa a la composició coral i el realisme dels rostres, o molts altres quadres que completen una obra important: el lluminós "La falaise d'Etretat après l'orage", el violent "Combat de cerfs" , les sensuals "Baigneuses" , la natura despullada de "La source" o el cada vegada més famós "L'origin du monde" des de que s'exposa públicament i sense vergonya.

M'hagués agradat veure "Le sommeil" i "Les Demoiselles au bord de la Seine", al Petit Palais i "Les cribleuses de blé" al Musée des Beaux-Arts de Nantes però no hi va haver temps. Une autre fois!