Zelig o la metàfora de la identitat postmoderna

Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.





Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"

Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"

Indesinenter

Fa temps que em roda pel cap fer el meu petit homenatge a la poesia de Salvador Espriu. No he trobat el moment fins ara. I ara, he de fer un crit sec, profund, valent, alegre i heroic que faci envermellir de vergonya els episodis mesquins que avassallen els nostres dies. Incessantment.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Aneu, Flors de Déu

3.062 metres. Una altura modesta, però una ascensió magnífica. La Tuca de Las Culebras és la germana menor del Vallibierna, moltes vegades anul·lada per ell com si fossin la mateixa muntanya.

Les dues puntes, però, individualitzades i unides per l'espectacular "Pas del Cavall" es converteixen, així, en dues muntanyes bessones que comparteixen una geologia extremadament violenta i uns paisatges acolorits de ferro.

L'ascensió per la Canal de Culebras no és llarga, ni difícil. Tot i això els 1.112 metres de desnivell tenen forts pendents en alguns trams que s'enfilen fins el Coll de Culebres i a la canal rocosa que et deixa a una petita bretxa entre la Tuca i el Pic de Llauset.

Una curta i senzilla però espectacular i lleugerament perillosa grimpada de 60 metres des de la bretxa et deixa al cim, a tocar del Pas de Cavall.

Al llarg de tota l'ascensió, la Tuca de las Culebras ens ha obsequiat amb la companyia dels isards, de voltors, de cercavores, del falcó pelegrí llençant-se en picat des del cim, de crits de marmotes, de flors acolorides que viuen en alçada entre mineral de ferro...

... i aquelles altres, intocables en el prat, bellament anomenades Flors de Neu. Aneu, Flors de Déu.

Gustave Courbet

Aquests dies he redescobert Gustave Courbet amb una mirada diferent a la seva obra. Un parell d'hores a l'Orsay permeten dedicar una bona estona al realisme de Courbet. Bona cosa endinsar-se a la temàtica, la organització escènica dels personatges i el joc de llums i ombres que crea un ambient irreal en "L'atelier du peintre", segurament la seva principal obra que no em canso de mirar.

Però també "Un enterrement à Ornans" amb característiques similars a l'anterior pel que fa a la composició coral i el realisme dels rostres, o molts altres quadres que completen una obra important: el lluminós "La falaise d'Etretat après l'orage", el violent "Combat de cerfs" , les sensuals "Baigneuses" , la natura despullada de "La source" o el cada vegada més famós "L'origin du monde" des de que s'exposa públicament i sense vergonya.

M'hagués agradat veure "Le sommeil" i "Les Demoiselles au bord de la Seine", al Petit Palais i "Les cribleuses de blé" al Musée des Beaux-Arts de Nantes però no hi va haver temps. Une autre fois!

París és sempre una festa

"Si tienes la suerte de haber vivido en París cuando joven, luego París te acompañará, vayas donde vayas, todo el resto de tu vida, ya que París es una fiesta que nos sigue". Ernest Hemingway al prefaci de "París era una fiesta" (1964).

La Bogeria, de Narcís Oller

La Bogeria m'ha agradat. És una història curta, prou ràpida de llegir tot i el llenguatge de finals del XIX, divertit -a més- pels nombrosos castellanismes que el mateix autor escriu en cursiva. M'ha agradat perquè a mesura que vas llegint vas descobrint la bogeria del personatge explicada sempre per terceres persones, una descripció bén temperada d'una esquizofrènia. Al principi sembla que no té interès; després, poc a poc et vas fent amb la situació de manera intermitent però quan estàs arribant al final i mires enrere veus diàfanament com s'ha construït un personatge pel qual no donaves ni un duro. I això et fa somriure. I aprecies l'habilitat d'Oller.

Destacaria dues coses: la primera, el rerafons històric, gairebé només esbossat, amb la presència del General Prim, admirat profundament pel boig i convertit ell mateix en parlamentari que recorda lleugerament un tipus de polític actual, incolor i babau:

"Segons sos informes, durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del General Prim, a qui va aconseguir conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden suportar tan destrament els capitosts de la política. Contra el que s'esperava l'Adela el dia que ens féu el panegíric de son germà, aquest no gosà dir ni una paraula en plenes Corts. Escoltava embadalit, quasi bavejant, la d'en Prim i sos satèl·lits, i després votava allò que ells havien defensat, amb la mateixa devoció idolàtrica amb què sa mare es degué dirigir dies i dies a la Verge dels Desamparats demanant-li que son marit tornés a bon camí" (Editorial Laia, 1981: 64)

La segona, la paraula "logorràgia" que no se m'havia acudit mai que existís però que és molt descriptiva i aplicable a polítics com Castro o Chávez però també a éssers clarividents com els dos argentins de "62, Modelo para armar" o Don Alonso Quijano. No és una obra mestra però és útil per fer una ullada a la literatura naturalista que es va fer a Catalunya a finals del XIX i ampliar coneixements i cronologies literàries personals.

Paul-Lalueza a Mont Rebei

Després de molt de temps pensant-hi, aquest cap de setmana hem fet la clàssica Paul-Lalueza a la paret de Catalunya, a Mont Rebei.

Estic content d'haver-la fet perque és una gran paret i una gran via en la seva concepció. Descobrir l'enllaç del sistema de xemeneies per part dels primer ascencionistes deuria ser tota una aventura i una satisfacció. Tot i això, l'escalada dels dos últims llargs de xemeneia m'han semblat més difícils i menys bonics del que a priori esperava. Somiava amb xemeneies franques en les quals es pogués aplicar una depurada tècnica de ramonage, i en canvi, la realitat han estat unes xemeneies algunes vegades excessivament angostes, amb algunes preses de peu pulides, amb algun arbust mal posat només per esgarrintxar-te una mica i amb una motxilla penjada de la cintura que impedia una escalada elegant. Una satisfacció escalar-les però també un martiri en alguns trams.

He fet la via amb el Vicens i hem seguit la ressenya de l'Eduard basada en la primitiva del Luichy i que actualitza la unió de llargs. De la via, destacar el quart llarg de la ressenya original, una curta placa del cinquè, la dificultat del A2, el novè i el desè llarg encadenats (65 mts), i per suposat una menció especial pels tres derrers llargs de xemeneia que, malgrat tot, perduraran a la meva memòria.

Performance

La "Performance" és una via útil. Tenia moltes expectatives sobre ella però ha resultat només una via útil per entrenar i portar-hi amics. La via té dos llargs, el segon i el cinquè, d'una certa bellesa però els altres li treuen continuitat i sobretot, l'excés de parabolts li treuen emoció. El suposat pas de 6a del derrer llarg m'ha semblat un V+ molt pelat i assegurat. Tot i això, el conjunt de la via i de l'aproximació, l'entorn i el descens per la via ferrata amb els cables més prims que he vist mai, justifiquen i mereixen una visita a en aquesta via. Juntament amb els amics manyos Chabi, Javi i Oscar, la vàrem escalar en 2,50 hores, tranquilament, alternant llargs, amb moltes rises i la pluja trepijant-nos els peus de gat. És una via molt recorreguda i la ressenya i unes piades les podreu trobar aqui, i aqui, i també aqui, i allà, i més enllà, i acullà, i per tota la xarxa.

Radio on

"We can be heroes, just for one day...".

Radio on és una pel·licula que m'emociona. El travelling amb que s'inicia la pel·lícula, amb els "Heroes" de David Bowie com a música de fons, ja indica que ens trobem davant d'una road movie que ens mostrarà el viatge interior que viu el protagonista, des dels paisatges industrials i periurbans de Londres cap els paisatges rurals de les carreteres camí de Bristol, per investigar la misteriosa mort del seu germà.

"Podem ser herois per un dia". Aquesta és, per mi, la síntesi de la pel·lícula. Una afirmació humanista davant de la incertesa d'un futur post-punk, postindustrial i postmodern que el director, Chris Petit i el productor Wim Wenders, van saber intuïr a finals dels anys 70. Malgrat el desencís i el pessimisme que tothom troba a la pel·lícula, per mi, Radio on és l'esperança d'un futur que depèn, únicament, de nosaltres fets herois.

Per la bellesa de les imatges en blanc i negre, el ritme lent però dinàmic, la olor -no sé perquè però Radio on és una pel·licula que puc olorar- el memorable paper d'Sting, les metàfores constants amb autopistes que es bifurquen, tecnologies que ens empobreixen, relacions humanes que ens distancien i, sobretot, per una banda sonora excepcional amb música de David Bowie, Kraftwerk, Robert Fripp, Ian Dury, Wreckless Eric, Lene Lovich, The Rumour i Devo, Radio on és una pel·lícula que m'emociona.

No us perdeu Radio on!

Voulez ouyr les cris de Paris?

Voulez ouyr les cris de Paris? és una peça musical a quatre veus, escrita per Clément Janequin cap el 1530, que descriu l'ambient dels mercats parisencs tot musicant una quarentena de crits dels venedors ambulants. Un "Elogi del crit" que agreeixo.


Per tots aquells que alguna vegada us heu perdut pels mercats de Mouffetard, Maubert, Enfants rouges, Saint-Germain o Puces, escolteu-la mentre llegiu el text a sota.

1- Voulez-vous ouyr les cris de Paris ?
2- Où sont-ilz ces petitz pions ?
3- Pastez très tous chaulx, qui l'aira ?
4- Vin blanc, vin cleret, vin vermeil à six deniers.
5- Casse museaux tout chaulx.
6- Je les vendz, je les donne pour ung petit blanc.
7- Tartelettes friandes à la belle gauffre !
8- Et est à l'enseigne du berseau
9- Qui est en la rue de la Harpe
10- Sa à boyre, ça !
11- Aigre, vin aigre !
12- Fault il point de saultce vert ?
13- Moustarde, moustarde fine !
14- Harenc blanc, harenc de la nuyt !
15- Cotrez secz, cotrez ! Souliers vieux !
16- Arde buche ! Choulx gelez !
17- Hault et bas rammonez les caminades !
18- Qui veult du laict ?
19- C'est moy, c'est moy, je meurs de froit !
20- Poys verts ! Mes belles lestues, mes beaulx cibotz
21- Guigne, doulce guigne !
22- Faut-il point de sablon ? Voire joly !
23- Argent m'y duit ! Argent m'y fault !
24- Gaigne petit ! Lye ! Alumet ! Houseaux vieux !
25- Pruneaux de Saint Julien
26- Febves de Maretz, febves ! Je fais le coqu, moy !
27- Ma belle porée, mon beau persin,
28- Ma belle oseille, les beaulx espinards !
29- Pèches de Corbeil ! Orenge ! Pignes vuidez !
30- Charlotte m'amye ! Apétit nouveau petit !
31- Amendez vous dames, amendez ! Allemande nouvelle !
32- Navetz ! Mes beaulx balais ! Rave doulce, rave !
33- Feure, feure Brie ! A ung tournoys le chapellet !
34- Marons de Lyon ! Chervis ! Mes beaux pesons !
35- Alumet, alumet, alumettes sèches ! Vin nouveau !
36- Fault-il point de grois ? Choux, petits choux tous chaulx !
37- Fault-il point de boys ? Choulx gelez !
38- Et qui aura le moule de gros boys ?
39- Eschaudez chaux ! Sèche bourrée !
40- Serceau, beaux serceau ! Arde chandelle ! Palourde !
41- A Paris sur petit pont geline de feurre !
42- Si vous en voulez plus ouyr, allez les donc querre !


Si en voleu més, aneu a Paris!