Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.
Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"
Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"
2 comentaris:
Bona pel·lícula, però més que debatre l'identitat, el que fa es plantejar la relació de l'individu amb la col·lectivitat que l'envolta.
Gràcies pel comentari, Josep. Efectivament, el que jo volia expresar eren les dues coses: la identitat del personatge en relació a la societat que l'envolta, és a dir, de quina manera ens definim o actuem per ser admesos o sentir-nos partíceps d'una col·lectivitat. Individu i societat, gran tema de la postmodernitat.
Amb el teu comentari has millorat el meu post. A reveure.
Jordi
Publica un comentari a l'entrada