Indesinenter

Fa temps que em roda pel cap fer el meu petit homenatge a la poesia de Salvador Espriu. No he trobat el moment fins ara. I ara, he de fer un crit sec, profund, valent, alegre i heroic que faci envermellir de vergonya els episodis mesquins que avassallen els nostres dies. Incessantment.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Aneu, Flors de Déu

3.062 metres. Una altura modesta, però una ascensió magnífica. La Tuca de Las Culebras és la germana menor del Vallibierna, moltes vegades anul·lada per ell com si fossin la mateixa muntanya.

Les dues puntes, però, individualitzades i unides per l'espectacular "Pas del Cavall" es converteixen, així, en dues muntanyes bessones que comparteixen una geologia extremadament violenta i uns paisatges acolorits de ferro.

L'ascensió per la Canal de Culebras no és llarga, ni difícil. Tot i això els 1.112 metres de desnivell tenen forts pendents en alguns trams que s'enfilen fins el Coll de Culebres i a la canal rocosa que et deixa a una petita bretxa entre la Tuca i el Pic de Llauset.

Una curta i senzilla però espectacular i lleugerament perillosa grimpada de 60 metres des de la bretxa et deixa al cim, a tocar del Pas de Cavall.

Al llarg de tota l'ascensió, la Tuca de las Culebras ens ha obsequiat amb la companyia dels isards, de voltors, de cercavores, del falcó pelegrí llençant-se en picat des del cim, de crits de marmotes, de flors acolorides que viuen en alçada entre mineral de ferro...

... i aquelles altres, intocables en el prat, bellament anomenades Flors de Neu. Aneu, Flors de Déu.

Gustave Courbet

Aquests dies he redescobert Gustave Courbet amb una mirada diferent a la seva obra. Un parell d'hores a l'Orsay permeten dedicar una bona estona al realisme de Courbet. Bona cosa endinsar-se a la temàtica, la organització escènica dels personatges i el joc de llums i ombres que crea un ambient irreal en "L'atelier du peintre", segurament la seva principal obra que no em canso de mirar.

Però també "Un enterrement à Ornans" amb característiques similars a l'anterior pel que fa a la composició coral i el realisme dels rostres, o molts altres quadres que completen una obra important: el lluminós "La falaise d'Etretat après l'orage", el violent "Combat de cerfs" , les sensuals "Baigneuses" , la natura despullada de "La source" o el cada vegada més famós "L'origin du monde" des de que s'exposa públicament i sense vergonya.

M'hagués agradat veure "Le sommeil" i "Les Demoiselles au bord de la Seine", al Petit Palais i "Les cribleuses de blé" al Musée des Beaux-Arts de Nantes però no hi va haver temps. Une autre fois!

París és sempre una festa

"Si tienes la suerte de haber vivido en París cuando joven, luego París te acompañará, vayas donde vayas, todo el resto de tu vida, ya que París es una fiesta que nos sigue". Ernest Hemingway al prefaci de "París era una fiesta" (1964).

La Bogeria, de Narcís Oller

La Bogeria m'ha agradat. És una història curta, prou ràpida de llegir tot i el llenguatge de finals del XIX, divertit -a més- pels nombrosos castellanismes que el mateix autor escriu en cursiva. M'ha agradat perquè a mesura que vas llegint vas descobrint la bogeria del personatge explicada sempre per terceres persones, una descripció bén temperada d'una esquizofrènia. Al principi sembla que no té interès; després, poc a poc et vas fent amb la situació de manera intermitent però quan estàs arribant al final i mires enrere veus diàfanament com s'ha construït un personatge pel qual no donaves ni un duro. I això et fa somriure. I aprecies l'habilitat d'Oller.

Destacaria dues coses: la primera, el rerafons històric, gairebé només esbossat, amb la presència del General Prim, admirat profundament pel boig i convertit ell mateix en parlamentari que recorda lleugerament un tipus de polític actual, incolor i babau:

"Segons sos informes, durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del General Prim, a qui va aconseguir conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden suportar tan destrament els capitosts de la política. Contra el que s'esperava l'Adela el dia que ens féu el panegíric de son germà, aquest no gosà dir ni una paraula en plenes Corts. Escoltava embadalit, quasi bavejant, la d'en Prim i sos satèl·lits, i després votava allò que ells havien defensat, amb la mateixa devoció idolàtrica amb què sa mare es degué dirigir dies i dies a la Verge dels Desamparats demanant-li que son marit tornés a bon camí" (Editorial Laia, 1981: 64)

La segona, la paraula "logorràgia" que no se m'havia acudit mai que existís però que és molt descriptiva i aplicable a polítics com Castro o Chávez però també a éssers clarividents com els dos argentins de "62, Modelo para armar" o Don Alonso Quijano. No és una obra mestra però és útil per fer una ullada a la literatura naturalista que es va fer a Catalunya a finals del XIX i ampliar coneixements i cronologies literàries personals.

Paul-Lalueza a Mont Rebei

Després de molt de temps pensant-hi, aquest cap de setmana hem fet la clàssica Paul-Lalueza a la paret de Catalunya, a Mont Rebei.

Estic content d'haver-la fet perque és una gran paret i una gran via en la seva concepció. Descobrir l'enllaç del sistema de xemeneies per part dels primer ascencionistes deuria ser tota una aventura i una satisfacció. Tot i això, l'escalada dels dos últims llargs de xemeneia m'han semblat més difícils i menys bonics del que a priori esperava. Somiava amb xemeneies franques en les quals es pogués aplicar una depurada tècnica de ramonage, i en canvi, la realitat han estat unes xemeneies algunes vegades excessivament angostes, amb algunes preses de peu pulides, amb algun arbust mal posat només per esgarrintxar-te una mica i amb una motxilla penjada de la cintura que impedia una escalada elegant. Una satisfacció escalar-les però també un martiri en alguns trams.

He fet la via amb el Vicens i hem seguit la ressenya de l'Eduard basada en la primitiva del Luichy i que actualitza la unió de llargs. De la via, destacar el quart llarg de la ressenya original, una curta placa del cinquè, la dificultat del A2, el novè i el desè llarg encadenats (65 mts), i per suposat una menció especial pels tres derrers llargs de xemeneia que, malgrat tot, perduraran a la meva memòria.

Performance

La "Performance" és una via útil. Tenia moltes expectatives sobre ella però ha resultat només una via útil per entrenar i portar-hi amics. La via té dos llargs, el segon i el cinquè, d'una certa bellesa però els altres li treuen continuitat i sobretot, l'excés de parabolts li treuen emoció. El suposat pas de 6a del derrer llarg m'ha semblat un V+ molt pelat i assegurat. Tot i això, el conjunt de la via i de l'aproximació, l'entorn i el descens per la via ferrata amb els cables més prims que he vist mai, justifiquen i mereixen una visita a en aquesta via. Juntament amb els amics manyos Chabi, Javi i Oscar, la vàrem escalar en 2,50 hores, tranquilament, alternant llargs, amb moltes rises i la pluja trepijant-nos els peus de gat. És una via molt recorreguda i la ressenya i unes piades les podreu trobar aqui, i aqui, i també aqui, i allà, i més enllà, i acullà, i per tota la xarxa.

Radio on

"We can be heroes, just for one day...".

Radio on és una pel·licula que m'emociona. El travelling amb que s'inicia la pel·lícula, amb els "Heroes" de David Bowie com a música de fons, ja indica que ens trobem davant d'una road movie que ens mostrarà el viatge interior que viu el protagonista, des dels paisatges industrials i periurbans de Londres cap els paisatges rurals de les carreteres camí de Bristol, per investigar la misteriosa mort del seu germà.

"Podem ser herois per un dia". Aquesta és, per mi, la síntesi de la pel·lícula. Una afirmació humanista davant de la incertesa d'un futur post-punk, postindustrial i postmodern que el director, Chris Petit i el productor Wim Wenders, van saber intuïr a finals dels anys 70. Malgrat el desencís i el pessimisme que tothom troba a la pel·lícula, per mi, Radio on és l'esperança d'un futur que depèn, únicament, de nosaltres fets herois.

Per la bellesa de les imatges en blanc i negre, el ritme lent però dinàmic, la olor -no sé perquè però Radio on és una pel·licula que puc olorar- el memorable paper d'Sting, les metàfores constants amb autopistes que es bifurquen, tecnologies que ens empobreixen, relacions humanes que ens distancien i, sobretot, per una banda sonora excepcional amb música de David Bowie, Kraftwerk, Robert Fripp, Ian Dury, Wreckless Eric, Lene Lovich, The Rumour i Devo, Radio on és una pel·lícula que m'emociona.

No us perdeu Radio on!

Voulez ouyr les cris de Paris?

Voulez ouyr les cris de Paris? és una peça musical a quatre veus, escrita per Clément Janequin cap el 1530, que descriu l'ambient dels mercats parisencs tot musicant una quarentena de crits dels venedors ambulants. Un "Elogi del crit" que agreeixo.


Per tots aquells que alguna vegada us heu perdut pels mercats de Mouffetard, Maubert, Enfants rouges, Saint-Germain o Puces, escolteu-la mentre llegiu el text a sota.

1- Voulez-vous ouyr les cris de Paris ?
2- Où sont-ilz ces petitz pions ?
3- Pastez très tous chaulx, qui l'aira ?
4- Vin blanc, vin cleret, vin vermeil à six deniers.
5- Casse museaux tout chaulx.
6- Je les vendz, je les donne pour ung petit blanc.
7- Tartelettes friandes à la belle gauffre !
8- Et est à l'enseigne du berseau
9- Qui est en la rue de la Harpe
10- Sa à boyre, ça !
11- Aigre, vin aigre !
12- Fault il point de saultce vert ?
13- Moustarde, moustarde fine !
14- Harenc blanc, harenc de la nuyt !
15- Cotrez secz, cotrez ! Souliers vieux !
16- Arde buche ! Choulx gelez !
17- Hault et bas rammonez les caminades !
18- Qui veult du laict ?
19- C'est moy, c'est moy, je meurs de froit !
20- Poys verts ! Mes belles lestues, mes beaulx cibotz
21- Guigne, doulce guigne !
22- Faut-il point de sablon ? Voire joly !
23- Argent m'y duit ! Argent m'y fault !
24- Gaigne petit ! Lye ! Alumet ! Houseaux vieux !
25- Pruneaux de Saint Julien
26- Febves de Maretz, febves ! Je fais le coqu, moy !
27- Ma belle porée, mon beau persin,
28- Ma belle oseille, les beaulx espinards !
29- Pèches de Corbeil ! Orenge ! Pignes vuidez !
30- Charlotte m'amye ! Apétit nouveau petit !
31- Amendez vous dames, amendez ! Allemande nouvelle !
32- Navetz ! Mes beaulx balais ! Rave doulce, rave !
33- Feure, feure Brie ! A ung tournoys le chapellet !
34- Marons de Lyon ! Chervis ! Mes beaux pesons !
35- Alumet, alumet, alumettes sèches ! Vin nouveau !
36- Fault-il point de grois ? Choux, petits choux tous chaulx !
37- Fault-il point de boys ? Choulx gelez !
38- Et qui aura le moule de gros boys ?
39- Eschaudez chaux ! Sèche bourrée !
40- Serceau, beaux serceau ! Arde chandelle ! Palourde !
41- A Paris sur petit pont geline de feurre !
42- Si vous en voulez plus ouyr, allez les donc querre !


Si en voleu més, aneu a Paris!

A rose is...

A rose is a rose is a rose is a rose is a bose is a boos is a book...

Si la frase de Gertrude Stein s'interpreta sempre com "les coses són com són", aquesta altra és un intent per mostrar que les coses poden ser d'una altra manera".

1939

El Salvatge m’ho va explicar gairebé com li havia sentit dir a l’enginyer uns anys abans.

A principis del 39 va arribar a Barcelona després de caure el front de l’Ebre i va marxar cap a l’exili. De Flix va anar amb cotxe organitzant la retirada fins a Barcelona on el Govern l’havia reclamat. Va baixar del cotxe al Passeig de Gràcia, va agafar un farcell de roba i una cartera de mà, es va penjar el cinturó amb la pistola i li va dir al xofer:

- Miliu, això s’està acabant. Agafi el cotxe, estimbi’l per un barranc i vostè s'amaga uns quants dies. Quan entrin els nacionals, vostè surt i ja s'haurà acabat.

Quedava deslliurat de totes les seves funcions.

- Senyor, si em disculpa, voldria anar a buscar el pare per marxar cap a França. És gran i sense cotxe mai arribarà a la frontera. I ja sap que ha estat Patró major de la Confraria de pescadors de Badalona, i això, per aquests animals, és gairebé com ser bolxevic. El meu germà ens ajudarà i arribats a la frontera, estimbarem el cotxe. Li ho prometo.

L’enginyer va mirar als ulls aquell jove alt, fort i decidit. En qüestió de segons va veure desfilar desenes d’imatges que havien viscut plegats al front i va comprendre que la seva valentia i honor era reservada a la família, i que aquella guerra, aquella absurda i estèril guerra no havia aconseguit trencar el nord d’aquell home que no entenia per que la seva vida havia estat sacsejada d’aquella manera. La guerra, per ell, va ser una càrrega més que havia de patir com a proletari. Acabat el compromís, només pensava en salvar el pare i el germà. De la dona i la filla ja se’n ocuparia més endavant. Enrere quedaven aquelles sospites de covardia quan el xofer posava d’amagat un full de paper de fumar entre els “platinos” per fer creure que el cotxe estava en pana les nits abans que s’havien d’acostar massa al front. D’amagat d’ell i dels comissaris polítics, l’enginyer retirava el paper mentre el xofer es queixava de que les bugies estaven molt gastades.

- Miliu, et fotràs en un compromís. Els nacionals estan entrant per la Diagonal i potser ja hi ha unitats saltant per la Serra de Marina cap a Badalona.

Dit això, no es va poder aguantar i el va abraçar amb força d’una revolada. Una encaixada de mans, un cop a l’espatlla i tan sols la imatge de la matricula als ulls mentre aquell cotxe negre, que havia estat gairebé la seva casa durant un any, s’allunyava cap a la Gran Via.

El que va succeir entre aquell moment i la seva tornada a Catalunya va ser gairebé com un estat febril. En el camp de concentració recordava vagament una matricula, un cotxe negre, algunes explosions al peu del Tibidabo, molts companys regirant papers i caixes, carreteres plenes de dones, de vells, de nens i de milicians, l’Empordà, el bell i transparent Empordà. Com havíem arribat a en aquell horror? en aquella brutícia que es reflectia en la mirada dels gendarmes i del vigilants del camp? Potser hi ha el Miliu entre aquests milers de persones, pensava. Set mesos més tard, va ser el seu nom en una llista, un paper, un funcionari, una signatura, i la incredulitat, l’alleujament per abandonar aquell lloc i la recança de deixar-hi tanta gent. Potser hi havia el Miliu arrossegant els peus per la sorra arran de mar.

A la frontera va sentir una primera fiblada de consciència. La Guardia civil demanava els papers a tothom i mecànicament els va allargar amb la mà i el cap enfonsat a les espatlles. Va notar la mirada penetrant del guardia en el seu front i el despreci de l’estultícia, i esperava una bofetada que no va arribar. Amb el cap enfonsat entre les espatlles va veure el salconduit que tornava altra vegada davant de la seva vista. El va agafar i el va guardar a la butxaca amb el cap sempre enfonsat entre les espatlles. Havia estat un capellà, amic de la família, el que havia signat la declaració de que el “señor Hipólito Mener, hijo primogenito de la família Mener, industriales de la Garriga, fue reclutado forzoso por el ejercito rojo por su condición de ingeniero de obras públicas y conocedor de las características técnicas de las centrales hidroelectricas de Cataluña, motivo por el cual fue automaticamente ascendido a capitán, muy a su pesar, dado su amor a España, a la Iglésia y a su família. Al no haber incurrido en hechos de sangre y haber boicoteado con peligro de su vida las maniobras del ejercito rojo, declaramos, por este motivo, que es afecto al régimen e imploramos el perdon para su persona a fin de que pueda reincorporarse inmediatamente a la reconstrucción de nuestra gloriosa patria”.

Després d’uns mesos de repòs a la casa pairal i d’un parell d’anys d’ordenar papers a l’empresa d’uns amics del seu pare, va aconseguir un permís per marxar a Anglaterra a supervisar les obres d’uns dics a Southampton. Amb els temps va entendre que allò era la preparació del desembarcament de Normandia. Durant aquells mesos va contactar amb els ambients universitaris de Cambridge, va assistir a trobades d’intel•lectuals, va impartir algunes classes i finalment, va aconseguir una plaça de lector fins que l’any 1950 va ser reclamat per una Universitat americana on s’hi va estar fins que va tornar a Catalunya, l’any 1965.

14 d'Abril

Avui és 14 d'abril, un magnífic dia per donar el tret de sortida del nou disseny del blog. I un bon moment també, per reflexionar sobre el sistema polític d'Espanya i la qualitat de la democracia espanyola. Utilitzant la metàfora taurina que proposa López Burniol, caldria "parar, templar y actuar".


Amb la República de Josep Viladomat com a fons, és un bon moment per fullejar aquesta breu introducció al constitucionalisme espanyol i comprometre's amb les pròpies decisions.

Les meves sèries de televisió

A casa vàrem tenir la primera televisió, l'any 1961. Jo tenia 4 anys. Era una "Askar" amb un sol canal. Posteriorment, els pares van incorporar l'UHF que es sintonitzava amb una rodeta instal·lada al panell lateral de la dreta. Ara m'he decidit a fer un inventari de totes les sèries que he vist a la vida i el resultat és aquest:

Anys 60
Capitan de puerto (Harbourmaster)
Patrulla de caminos (Highway Patrol)
La mula Francis (Francis mule)
Furia (Fury)
Sugarfoot (Sugarfoot)
Bonanza (Bonanza)
77 Sunset Street (77 Sunset Street)
Rin tin tin (Rintintin)
Dick Tracy (Dick Tracy)
Combate (Combat)
Ella, él y Asta (The Thin man)
Los nuevos ricos (The Beverlly Hillbillies)
Los Intocables (The Untouchables)
Abbott y Costello (Abbott and Costello Show)
Superman (Adventures of Superman)
El show de Dick Van Dyke (Dick Van Dyke Show)
El Santo (The Saint)
El fugitivo (The Fugitive)
El gato Felix (Felix, the Cat)
Cheyenne (Cheyenne)
Bronco (Bronco Layne)
El llanero solitario (The Lone Ranger)
El Virginiano (The Virginian)
Buggs Bunny (Buggs Bunny)
Correcaminos (Road Runner Show)
Embrujada (Bewitched)
Granjero último modelo (Green Acres)
La familia Munster (The Munster Family)
Laramie (Laramie)
Las manos mágicas (The Magic Hands)
Looney tunes (Looney Tunes)
Los Picapiedra (The Flinstones)
Fantasias animadas (Merry Melodies)
Mi bella genio (I Dream of Jeannie)
Mr. Ed (Mr. Ed)
Mi marciano favorito (My Favorite Martian)
Perdidos en el espacio (Lost in the Space)
Perry Mason (Perry Mason)
Pixie y Dixie (Pixie & Dixie)
Rumbo a lo desconocido (The Outer Limits)
El show de Doris Day (The Doris Day Show)
Historias para no dormir
Huckleberry hound (Huckleberry hound)
El oso Yogui (Yogui Bear)
Las aventuras de Kit Carson (The adventures of Kit Carson)
Los invasores (The Invaders)
Don gato (Top Cats)
Viaje al fondo del mar (Voyage to the Bottom od the Sea)
El pájaro loco (Woody Woodpecker)
El diablo de Tasmania (Tazmanian Devil)
Lassie (Lassie)
La isla de Gilligan (Gilligan's Island)
La conquista del espacio (Star Trek)
El agente de C.I.P.O.L. (The Man of U.N.C.L.E.)
El gran Chaparral (The High Chaparral)
Doctor Kildare (Doctor Kildare)
El tunel del tiempo (The Tunnel Time)
Flipper (Flipper)
Los autos locos (Wacky Races)
Mision imposible (Mission impossible)
Mr. Magoo (Mr. Magoo)
Skippy (Skippy)
Los Vengadores (The Avengers)
Valle de pasiones (The Big Valley)
M Squad (M Squad)
Los invencibles de Némesis (The Champions)
Los Thunderbirds (Thunderbirds)
Los bribones (The Rogues)
Caravana (Wagon Train)
Superagente 86 (Get Smart)
Belphegor el fantasma del Louvre (Belphegor le fantôme du Louvre)
Daktari (Daktari)
Diego de Acevedo
Daniel Boone (Daniel Boone)
Los Monkees (The Monkees)
Mi oso y yo (Hurricane Coming)
Es usted el asesino?
Centro medico (Medical Center)
Mannix (Mannix)
Danger man (Danger man)
Ladron sin destino (It Takes a Thief)
Audacia es el juego (The Name of the Game)
Anys 70
Julia (Julia)
El rebelde (Johnny Yuma)
Ironside (Ironside)
Alfred Hitchcock presenta (Alfred Hitchcock's presents)
Jim West (The Wild Wild West)
Los persuasores (The Persuaders)
Canon (Canon)
Banacek (Banacek)
Sam Cade (Cade's County)
Las calles de San Francisco (The Streets of San Francisco)
Colombo (Columbo)
McMillan y esposa (McMillan and wife)
Hawai 5-0 (Hawaii 5-0)
La pantera rosa (The Pink Panther)
Los hombres de Harrelson (S.W.A.T.)
Baretta (Baretta)
Kojak (Kojak)
McCloud (McCloud)
La mujer policia (Police woman)
La isla de la fantasia (Fantasy Island)
Un hombre en casa (Man About the House)
Los Roper (George and Mildred)
Doctor Caparrós, medicina general
Vacaciones en el mar (Love Boat)
Anys 80
Doctor Caparrós, metge de poble
M.A.S.H (M.A.S.H)
Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues)
Corrupción en Miami (Miami Vice)
Fama (Fame)
Remington Steele (Remington Steele)
Luz de luna (Moonlighting)
De professió API
Si, ministre (Yes Minister)
Si, primer ministre (Yes Prime Minister)
Radio Cincinnati (WKRP in Cincinnati)
Magnum (Magnum)
Juzgado de guardia (Night Court)
Anys 90
Treinta y tantos (Thirty Something)
Laura
Oh, Europa!
Oh, Espanya!Plats bruts
La memòria dels Cargols
Anys 2000
Psycho-Express
Majoria absoluta
Jet lag
Porca misèria
Anys 2010

La sagrada família

Fent un anàlisi ràpid, observo que més de la meitat les vaig veure durant els primers deu anys de vida i que, posteriorment, l'interès ha anat baixant dramàticament de forma exponencial. Vol dir això alguna cosa?