Viatge a l'interior del Paradís

I was so much older then...

2011-08-27T20:37:00.007+02:00

"I was so much older then,
I'm younger than that now"

(Era molt vell aleshores,
Sóc més jove ara.)

Bob Dylan "My Back Pages" (Another side of Bob Dylan, 1964)

Que poco camino...

2011-08-15T15:43:00.004+02:00

"Qué poco camino, qué corta excursión,
ya no queda nada de lo que existió".

Gato Pérez, "Garrotín del tránsito" (Atalaya, 1981)

Confiança

2011-07-13T10:18:00.005+02:00

"Toda empresa colectiva requiere confianza. Desde los juegos infantiles hasta las instituciones sociales complejas, los seres humanos no podemos trabajar juntos si no dejamos de lado nuestros recelos mutuos. Una persona agarra la cuerda, otra salta. Una persona sujeta la escalera, otra sube. ¿Por qué? En parte porque esperamos reciprocidad, pero en parte claramente también por una tendencia natural a trabajar en colaboración en beneficio de todos." (Tony Judt. "Algo Va mal". 2010:70. Taurus. Madrid).

Quins són els límits socials, culturals, ideològics, territorials o, fins i tot, morals de la confiança? Davant d'una situació de crisi, eixamplar aquests límits ens fa més eficients com a humans.

T'estimo, Tremp!

2011-06-09T18:13:00.008+02:00

... i com que no em presentava per cap partit polític a cap elecció municipal, vaig aprofitar la utilitat que dona el Twitter per fer les propostes a mesura que se'm anaven acudint dia a dia i que, en la meva opinió, podien ser útils per millorar la ciutat. Aquest n'és el recull:

Economia: nou Pla de Fires adreçat a sectors emergents (agroalimentari, ecoturisme, cultura...)
Cultura: potenciar l’Escola municipal de música com a equipament per a la docència, la creació i la programació.
Mobilitat: impulsar un servei públic de transport urbà.
Mobilitat: impulsar la variant de Tremp
Urbanisme: remodelar el Passeig del Vall, la Plaça de la Creu i perímetre de muralla com a zona de vianants i circulació reduïda
Política agrària: posar en valor les terres agrícoles amb un Pla especial de protecció i ús dels sòls fèrtils.
Economia: cooperació públic-privat per produïr 20% energies renovables al 2020 pel consum empreses i particulars
Turisme: creació d'un Centre BTT
Treball: Programa de formació i suport per fomentar l'empreneduria, l'autoocupació, les microempreses i l'economia social
Politica agrària: impulsar amb els productors una cooperativa agro-ramadera i d'artesania alimentària
Medi natural: Pla de protecció i valorització del patrimoni natural, paisatge i connectors biològics
Participació ciutadana: promoure la cooperació entre entitats de la ciutat finançant activitats i projectes compartits
Turisme: Programa de formació per a persones que treballen al sector turístic sobre patrimoni natural i cultural
Joves: Programa específic de formació per a joves no graduats i per al trànsit entre el món educatiu i laboral.
Urbanisme: millora de la neteja viària reforçant l'actuació en caps de setmana i la sensibilització de la ciutadania.
Comerç: Pla de desenvolupament comercial per incentivar la modernització, diversificació i formació del sector
Treball: Pacte per l'ocupació amb empresaris, agents socials i sistema educatiu per formació i nous jaciments d’ocupació
Urbanisme: restauració ambiental i paisatgística de les Adoberies com a parc urbà per al lleure i l'ús agrícola.
Politica agraria: fomentar la producció ecològica, la producció integrada, l'ús de llavors i races autòctones
Economia: impulsar una xarxa de ciutats pirinenques per la planificació estratègica del desenvolupament econòmic i social

Últim twit del meu particular programa electoral:

"Fem-ho junts pel Pirineu"

Wikitext o la creació cooperativa

2011-04-01T12:05:00.006+02:00

Wikitext, neologisme que segons Viquipèdia és “un text elaborat per un llenguatge de marcació especial per a l'elaboració de pàgines wikis, en servidors que tinguin instal·lat algún software per a wikis”. Massa complicat. Una segona acepció que proposo és “un text cooperatiu on cada autor repren el text deixat per l’anterior amb l’objectiu de crear un relat”. Tampoc és bona definició. Provem-ho una altra vegada: “wikitext és un microrelat cooperatiu...”. Micro? perquè?. Tampoc. Deixem-ho.

Sigui com sigui, l’altre dia vaig tenir la idea de proposar un wikitext a Twitter. El resultat va ser aquest:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior, on el text es teixia de la mateixa manera que es teixeixen les idees: d'una en surten mil més. Mil rera mil, dibuixaven paradisos únics que es creuaven cronològicament”. (agreeixo la col·laboració de Bernadette Farriol @bfarriol)

La proposta va tenir també el seu impacte a Facebook amb aquest resultat:

“Era una vegada una xarxa social on cada autor reprenia el text deixat per l'anterior. El text esbiaixat es convertia en punts ínfims de llum negra abans de tocar els ulls. Cada un d'aquest infinits punts, a més dels seus diversos colors i sabors, tenia tota l'entitat d'una persona. Qui eren? d'on venien? on fitaven amb la negra claredat de la seva mirada? Sobtadament, un escamot de les forces especials de la policia va irrompre a la sala i els detingueren a tots. Era massa evident que alguna en passava, per la perfumada fumera que sortia per la finestra”. (agreeixo la col·laboració de Xavier Giol, Andreu Solsona i Francesc Fulquet)

En conclusió, no se’m acudeix cap utilitat del wikitext que no sigui el treball cooperatiu i la creació, dues qualitats de les que derrerament va una mica escassa la humanitat.

Zelig o la metàfora de la identitat postmoderna

2011-03-11T18:07:00.017+01:00

Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.

Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"

Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"

Indesinenter

2010-12-17T16:27:00.007+01:00

Fa temps que em roda pel cap fer el meu petit homenatge a la poesia de Salvador Espriu. No he trobat el moment fins ara. I ara, he de fer un crit sec, profund, valent, alegre i heroic que faci envermellir de vergonya els episodis mesquins que avassallen els nostres dies. Incessantment.

Indesinenter

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

Aneu, Flors de Déu

2010-09-13T12:40:00.002+02:00

3.062 metres. Una altura modesta, però una ascensió magnífica. La Tuca de Las Culebras és la germana menor del Vallibierna, moltes vegades anul·lada per ell com si fossin la mateixa muntanya.

Les dues puntes, però, individualitzades i unides per l'espectacular "Pas del Cavall" es converteixen, així, en dues muntanyes bessones que comparteixen una geologia extremadament violenta i uns paisatges acolorits de ferro.

L'ascensió per la Canal de Culebras no és llarga, ni difícil. Tot i això els 1.112 metres de desnivell tenen forts pendents en alguns trams que s'enfilen fins el Coll de Culebres i a la canal rocosa que et deixa a una petita bretxa entre la Tuca i el Pic de Llauset.

Una curta i senzilla però espectacular i lleugerament perillosa grimpada de 60 metres des de la bretxa et deixa al cim, a tocar del Pas de Cavall.

Al llarg de tota l'ascensió, la Tuca de las Culebras ens ha obsequiat amb la companyia dels isards, de voltors, de cercavores, del falcó pelegrí llençant-se en picat des del cim, de crits de marmotes, de flors acolorides que viuen en alçada entre mineral de ferro...

... i aquelles altres, intocables en el prat, bellament anomenades Flors de Neu. Aneu, Flors de Déu.

Gustave Courbet

2010-07-15T11:42:00.020+02:00

Aquests dies he redescobert Gustave Courbet amb una mirada diferent a la seva obra. Un parell d'hores a l'Orsay permeten dedicar una bona estona al realisme de Courbet. Bona cosa endinsar-se a la temàtica, la organització escènica dels personatges i el joc de llums i ombres que crea un ambient irreal en "L'atelier du peintre", segurament la seva principal obra que no em canso de mirar.

Però també "Un enterrement à Ornans" amb característiques similars a l'anterior pel que fa a la composició coral i el realisme dels rostres, o molts altres quadres que completen una obra important: el lluminós "La falaise d'Etretat après l'orage", el violent "Combat de cerfs" , les sensuals "Baigneuses" , la natura despullada de "La source" o el cada vegada més famós "L'origin du monde" des de que s'exposa públicament i sense vergonya.

M'hagués agradat veure "Le sommeil" i "Les Demoiselles au bord de la Seine", al Petit Palais i "Les cribleuses de blé" al Musée des Beaux-Arts de Nantes però no hi va haver temps. Une autre fois!

París és sempre una festa

2010-07-12T20:06:00.014+02:00

"Si tienes la suerte de haber vivido en París cuando joven, luego París te acompañará, vayas donde vayas, todo el resto de tu vida, ya que París es una fiesta que nos sigue". Ernest Hemingway al prefaci de "París era una fiesta" (1964).

La Bogeria, de Narcís Oller

2010-06-12T19:22:00.008+02:00

La Bogeria m'ha agradat. És una història curta, prou ràpida de llegir tot i el llenguatge de finals del XIX, divertit -a més- pels nombrosos castellanismes que el mateix autor escriu en cursiva. M'ha agradat perquè a mesura que vas llegint vas descobrint la bogeria del personatge explicada sempre per terceres persones, una descripció bén temperada d'una esquizofrènia. Al principi sembla que no té interès; després, poc a poc et vas fent amb la situació de manera intermitent però quan estàs arribant al final i mires enrere veus diàfanament com s'ha construït un personatge pel qual no donaves ni un duro. I això et fa somriure. I aprecies l'habilitat d'Oller.

Destacaria dues coses: la primera, el rerafons històric, gairebé només esbossat, amb la presència del General Prim, admirat profundament pel boig i convertit ell mateix en parlamentari que recorda lleugerament un tipus de polític actual, incolor i babau:

"Segons sos informes, durant les Corts Constituents, el nostre heroi formà invariablement al costat del General Prim, a qui va aconseguir conèixer i acabà visitant amb aquella assiduïtat encocoradora d'idòlatra que un no sap com poden suportar tan destrament els capitosts de la política. Contra el que s'esperava l'Adela el dia que ens féu el panegíric de son germà, aquest no gosà dir ni una paraula en plenes Corts. Escoltava embadalit, quasi bavejant, la d'en Prim i sos satèl·lits, i després votava allò que ells havien defensat, amb la mateixa devoció idolàtrica amb què sa mare es degué dirigir dies i dies a la Verge dels Desamparats demanant-li que son marit tornés a bon camí" (Editorial Laia, 1981: 64)

La segona, la paraula "logorràgia" que no se m'havia acudit mai que existís però que és molt descriptiva i aplicable a polítics com Castro o Chávez però també a éssers clarividents com els dos argentins de "62, Modelo para armar" o Don Alonso Quijano. No és una obra mestra però és útil per fer una ullada a la literatura naturalista que es va fer a Catalunya a finals del XIX i ampliar coneixements i cronologies literàries personals.

Paul-Lalueza a Mont Rebei

2010-05-31T17:09:00.011+02:00

Després de molt de temps pensant-hi, aquest cap de setmana hem fet la clàssica Paul-Lalueza a la paret de Catalunya, a Mont Rebei.

Estic content d'haver-la fet perque és una gran paret i una gran via en la seva concepció. Descobrir l'enllaç del sistema de xemeneies per part dels primer ascencionistes deuria ser tota una aventura i una satisfacció. Tot i això, l'escalada dels dos últims llargs de xemeneia m'han semblat més difícils i menys bonics del que a priori esperava. Somiava amb xemeneies franques en les quals es pogués aplicar una depurada tècnica de ramonage, i en canvi, la realitat han estat unes xemeneies algunes vegades excessivament angostes, amb algunes preses de peu pulides, amb algun arbust mal posat només per esgarrintxar-te una mica i amb una motxilla penjada de la cintura que impedia una escalada elegant. Una satisfacció escalar-les però també un martiri en alguns trams.

He fet la via amb el Vicens i hem seguit la ressenya de l'Eduard basada en la primitiva del Luichy i que actualitza la unió de llargs. De la via, destacar el quart llarg de la ressenya original, una curta placa del cinquè, la dificultat del A2, el novè i el desè llarg encadenats (65 mts), i per suposat una menció especial pels tres derrers llargs de xemeneia que, malgrat tot, perduraran a la meva memòria.

Performance

2010-05-06T10:21:00.014+02:00

La "Performance" és una via útil. Tenia moltes expectatives sobre ella però ha resultat només una via útil per entrenar i portar-hi amics. La via té dos llargs, el segon i el cinquè, d'una certa bellesa però els altres li treuen continuitat i sobretot, l'excés de parabolts li treuen emoció. El suposat pas de 6a del derrer llarg m'ha semblat un V+ molt pelat i assegurat. Tot i això, el conjunt de la via i de l'aproximació, l'entorn i el descens per la via ferrata amb els cables més prims que he vist mai, justifiquen i mereixen una visita a en aquesta via. Juntament amb els amics manyos Chabi, Javi i Oscar, la vàrem escalar en 2,50 hores, tranquilament, alternant llargs, amb moltes rises i la pluja trepijant-nos els peus de gat. És una via molt recorreguda i la ressenya i unes piades les podreu trobar aqui, i aqui, i també aqui, i allà, i més enllà, i acullà, i per tota la xarxa.

Radio on

2010-04-30T12:52:00.016+02:00

"We can be heroes, just for one day...".

Radio on és una pel·licula que m'emociona. El travelling amb que s'inicia la pel·lícula, amb els "Heroes" de David Bowie com a música de fons, ja indica que ens trobem davant d'una road movie que ens mostrarà el viatge interior que viu el protagonista, des dels paisatges industrials i periurbans de Londres cap els paisatges rurals de les carreteres camí de Bristol, per investigar la misteriosa mort del seu germà.

"Podem ser herois per un dia". Aquesta és, per mi, la síntesi de la pel·lícula. Una afirmació humanista davant de la incertesa d'un futur post-punk, postindustrial i postmodern que el director, Chris Petit i el productor Wim Wenders, van saber intuïr a finals dels anys 70. Malgrat el desencís i el pessimisme que tothom troba a la pel·lícula, per mi, Radio on és l'esperança d'un futur que depèn, únicament, de nosaltres fets herois.

Per la bellesa de les imatges en blanc i negre, el ritme lent però dinàmic, la olor -no sé perquè però Radio on és una pel·licula que puc olorar- el memorable paper d'Sting, les metàfores constants amb autopistes que es bifurquen, tecnologies que ens empobreixen, relacions humanes que ens distancien i, sobretot, per una banda sonora excepcional amb música de David Bowie, Kraftwerk, Robert Fripp, Ian Dury, Wreckless Eric, Lene Lovich, The Rumour i Devo, Radio on és una pel·lícula que m'emociona.

No us perdeu Radio on!

Voulez ouyr les cris de Paris?

2010-04-25T18:45:00.008+02:00

Voulez ouyr les cris de Paris? és una peça musical a quatre veus, escrita per Clément Janequin cap el 1530, que descriu l'ambient dels mercats parisencs tot musicant una quarentena de crits dels venedors ambulants. Un "Elogi del crit" que agreeixo.

Per tots aquells que alguna vegada us heu perdut pels mercats de Mouffetard, Maubert, Enfants rouges, Saint-Germain o Puces, escolteu-la mentre llegiu el text a sota.

1- Voulez-vous ouyr les cris de Paris ?
2- Où sont-ilz ces petitz pions ?
3- Pastez très tous chaulx, qui l'aira ?
4- Vin blanc, vin cleret, vin vermeil à six deniers.
5- Casse museaux tout chaulx.
6- Je les vendz, je les donne pour ung petit blanc.
7- Tartelettes friandes à la belle gauffre !
8- Et est à l'enseigne du berseau
9- Qui est en la rue de la Harpe
10- Sa à boyre, ça !
11- Aigre, vin aigre !
12- Fault il point de saultce vert ?
13- Moustarde, moustarde fine !
14- Harenc blanc, harenc de la nuyt !
15- Cotrez secz, cotrez ! Souliers vieux !
16- Arde buche ! Choulx gelez !
17- Hault et bas rammonez les caminades !
18- Qui veult du laict ?
19- C'est moy, c'est moy, je meurs de froit !
20- Poys verts ! Mes belles lestues, mes beaulx cibotz
21- Guigne, doulce guigne !
22- Faut-il point de sablon ? Voire joly !
23- Argent m'y duit ! Argent m'y fault !
24- Gaigne petit ! Lye ! Alumet ! Houseaux vieux !
25- Pruneaux de Saint Julien
26- Febves de Maretz, febves ! Je fais le coqu, moy !
27- Ma belle porée, mon beau persin,
28- Ma belle oseille, les beaulx espinards !
29- Pèches de Corbeil ! Orenge ! Pignes vuidez !
30- Charlotte m'amye ! Apétit nouveau petit !
31- Amendez vous dames, amendez ! Allemande nouvelle !
32- Navetz ! Mes beaulx balais ! Rave doulce, rave !
33- Feure, feure Brie ! A ung tournoys le chapellet !
34- Marons de Lyon ! Chervis ! Mes beaux pesons !
35- Alumet, alumet, alumettes sèches ! Vin nouveau !
36- Fault-il point de grois ? Choux, petits choux tous chaulx !
37- Fault-il point de boys ? Choulx gelez !
38- Et qui aura le moule de gros boys ?
39- Eschaudez chaux ! Sèche bourrée !
40- Serceau, beaux serceau ! Arde chandelle ! Palourde !
41- A Paris sur petit pont geline de feurre !
42- Si vous en voulez plus ouyr, allez les donc querre !

Si en voleu més, aneu a Paris!

A rose is...

2010-04-22T21:32:00.007+02:00

A rose is a rose is a rose is a rose is a bose is a boos is a book...

Si la frase de Gertrude Stein s'interpreta sempre com "les coses són com són", aquesta altra és un intent per mostrar que les coses poden ser d'una altra manera".

1939

2010-04-19T19:02:00.005+02:00

El Salvatge m’ho va explicar gairebé com li havia sentit dir a l’enginyer uns anys abans.

A principis del 39 va arribar a Barcelona després de caure el front de l’Ebre i va marxar cap a l’exili. De Flix va anar amb cotxe organitzant la retirada fins a Barcelona on el Govern l’havia reclamat. Va baixar del cotxe al Passeig de Gràcia, va agafar un farcell de roba i una cartera de mà, es va penjar el cinturó amb la pistola i li va dir al xofer:

- Miliu, això s’està acabant. Agafi el cotxe, estimbi’l per un barranc i vostè s'amaga uns quants dies. Quan entrin els nacionals, vostè surt i ja s'haurà acabat.

Quedava deslliurat de totes les seves funcions.

- Senyor, si em disculpa, voldria anar a buscar el pare per marxar cap a França. És gran i sense cotxe mai arribarà a la frontera. I ja sap que ha estat Patró major de la Confraria de pescadors de Badalona, i això, per aquests animals, és gairebé com ser bolxevic. El meu germà ens ajudarà i arribats a la frontera, estimbarem el cotxe. Li ho prometo.

L’enginyer va mirar als ulls aquell jove alt, fort i decidit. En qüestió de segons va veure desfilar desenes d’imatges que havien viscut plegats al front i va comprendre que la seva valentia i honor era reservada a la família, i que aquella guerra, aquella absurda i estèril guerra no havia aconseguit trencar el nord d’aquell home que no entenia per que la seva vida havia estat sacsejada d’aquella manera. La guerra, per ell, va ser una càrrega més que havia de patir com a proletari. Acabat el compromís, només pensava en salvar el pare i el germà. De la dona i la filla ja se’n ocuparia més endavant. Enrere quedaven aquelles sospites de covardia quan el xofer posava d’amagat un full de paper de fumar entre els “platinos” per fer creure que el cotxe estava en pana les nits abans que s’havien d’acostar massa al front. D’amagat d’ell i dels comissaris polítics, l’enginyer retirava el paper mentre el xofer es queixava de que les bugies estaven molt gastades.

- Miliu, et fotràs en un compromís. Els nacionals estan entrant per la Diagonal i potser ja hi ha unitats saltant per la Serra de Marina cap a Badalona.

Dit això, no es va poder aguantar i el va abraçar amb força d’una revolada. Una encaixada de mans, un cop a l’espatlla i tan sols la imatge de la matricula als ulls mentre aquell cotxe negre, que havia estat gairebé la seva casa durant un any, s’allunyava cap a la Gran Via.

El que va succeir entre aquell moment i la seva tornada a Catalunya va ser gairebé com un estat febril. En el camp de concentració recordava vagament una matricula, un cotxe negre, algunes explosions al peu del Tibidabo, molts companys regirant papers i caixes, carreteres plenes de dones, de vells, de nens i de milicians, l’Empordà, el bell i transparent Empordà. Com havíem arribat a en aquell horror? en aquella brutícia que es reflectia en la mirada dels gendarmes i del vigilants del camp? Potser hi ha el Miliu entre aquests milers de persones, pensava. Set mesos més tard, va ser el seu nom en una llista, un paper, un funcionari, una signatura, i la incredulitat, l’alleujament per abandonar aquell lloc i la recança de deixar-hi tanta gent. Potser hi havia el Miliu arrossegant els peus per la sorra arran de mar.

A la frontera va sentir una primera fiblada de consciència. La Guardia civil demanava els papers a tothom i mecànicament els va allargar amb la mà i el cap enfonsat a les espatlles. Va notar la mirada penetrant del guardia en el seu front i el despreci de l’estultícia, i esperava una bofetada que no va arribar. Amb el cap enfonsat entre les espatlles va veure el salconduit que tornava altra vegada davant de la seva vista. El va agafar i el va guardar a la butxaca amb el cap sempre enfonsat entre les espatlles. Havia estat un capellà, amic de la família, el que havia signat la declaració de que el “señor Hipólito Mener, hijo primogenito de la família Mener, industriales de la Garriga, fue reclutado forzoso por el ejercito rojo por su condición de ingeniero de obras públicas y conocedor de las características técnicas de las centrales hidroelectricas de Cataluña, motivo por el cual fue automaticamente ascendido a capitán, muy a su pesar, dado su amor a España, a la Iglésia y a su família. Al no haber incurrido en hechos de sangre y haber boicoteado con peligro de su vida las maniobras del ejercito rojo, declaramos, por este motivo, que es afecto al régimen e imploramos el perdon para su persona a fin de que pueda reincorporarse inmediatamente a la reconstrucción de nuestra gloriosa patria”.

Després d’uns mesos de repòs a la casa pairal i d’un parell d’anys d’ordenar papers a l’empresa d’uns amics del seu pare, va aconseguir un permís per marxar a Anglaterra a supervisar les obres d’uns dics a Southampton. Amb els temps va entendre que allò era la preparació del desembarcament de Normandia. Durant aquells mesos va contactar amb els ambients universitaris de Cambridge, va assistir a trobades d’intel•lectuals, va impartir algunes classes i finalment, va aconseguir una plaça de lector fins que l’any 1950 va ser reclamat per una Universitat americana on s’hi va estar fins que va tornar a Catalunya, l’any 1965.

14 d'Abril

2010-04-14T21:40:00.010+02:00

Avui és 14 d'abril, un magnífic dia per donar el tret de sortida del nou disseny del blog. I un bon moment també, per reflexionar sobre el sistema polític d'Espanya i la qualitat de la democracia espanyola. Utilitzant la metàfora taurina que proposa López Burniol, caldria "parar, templar y actuar".

Amb la República de Josep Viladomat com a fons, és un bon moment per fullejar aquesta breu introducció al constitucionalisme espanyol i comprometre's amb les pròpies decisions.

Les meves sèries de televisió

2010-02-03T14:02:00.015+01:00

A casa vàrem tenir la primera televisió, l'any 1961. Jo tenia 4 anys. Era una "Askar" amb un sol canal. Posteriorment, els pares van incorporar l'UHF que es sintonitzava amb una rodeta instal·lada al panell lateral de la dreta. Ara m'he decidit a fer un inventari de totes les sèries que he vist a la vida i el resultat és aquest:

Anys 60

Capitan de puerto (Harbourmaster)
La mula Francis (Francis mule)
Furia (Fury)
Sugarfoot (Sugarfoot)
Bonanza (Bonanza)
77 Sunset Street (77 Sunset Street)
Rin tin tin (Rintintin)
Dick Tracy (Dick Tracy)
Combate (Combat)
Ella, él y Asta (The Thin man)
Los nuevos ricos (The Beverlly Hillbillies)
Los Intocables (The Untouchables)
Abbott y Costello (Abbott and Costello Show)
Superman (Adventures of Superman)
El show de Dick Van Dyke (Dick Van Dyke Show)
El Santo (The Saint)
El fugitivo (The Fugitive)
El gato Felix (Felix, the Cat)
Cheyenne (Cheyenne)
Bronco (Bronco Layne)
El llanero solitario (The Lone Ranger)
El Virginiano (The Virginian)
Buggs Bunny (Buggs Bunny)
Correcaminos (Road Runner Show)
Embrujada (Bewitched)
Granjero último modelo (Green Acres)
La familia Munster (The Munster Family)
Laramie (Laramie)
Las manos mágicas (The Magic Hands)
Looney tunes (Looney Tunes)
Los Picapiedra (The Flinstones)
Fantasias animadas (Merry Melodies)
Mi bella genio (I Dream of Jeannie)
Mr. Ed (Mr. Ed)
Mi marciano favorito (My Favorite Martian)
Perdidos en el espacio (Lost in the Space)
Perry Mason (Perry Mason)
Pixie y Dixie (Pixie & Dixie)
Rumbo a lo desconocido (The Outer Limits)
El show de Doris Day (The Doris Day Show)
Historias para no dormir
Huckleberry hound (Huckleberry hound)
El oso Yogui (Yogui Bear)
Las aventuras de Kit Carson (The adventures of Kit Carson)
Los invasores (The Invaders)
Don gato (Top Cats)
Viaje al fondo del mar (Voyage to the Bottom od the Sea)
El pájaro loco (Woody Woodpecker)
El diablo de Tasmania (Tazmanian Devil)
Lassie (Lassie)
La isla de Gilligan (Gilligan's Island)
La conquista del espacio (Star Trek)
El agente de C.I.P.O.L. (The Man of U.N.C.L.E.)
El gran Chaparral (The High Chaparral)
Doctor Kildare (Doctor Kildare)
El tunel del tiempo (The Tunnel Time)
Flipper (Flipper)
Los autos locos (Wacky Races)
Mision imposible (Mission impossible)
Mr. Magoo (Mr. Magoo)
Skippy (Skippy)
Los Vengadores (The Avengers)
Valle de pasiones (The Big Valley)
M Squad (M Squad)
Los invencibles de Némesis (The Champions)
Los Thunderbirds (Thunderbirds)
Los bribones (The Rogues)
Caravana (Wagon Train)
Superagente 86 (Get Smart)
Belphegor el fantasma del Louvre (Belphegor le fantôme du Louvre)
Daktari (Daktari)
Diego de Acevedo
Daniel Boone (Daniel Boone)
Los Monkees (The Monkees)
Mi oso y yo (Hurricane Coming)
Es usted el asesino?
Centro medico (Medical Center)
Mannix (Mannix)
Danger man (Danger man)
Ladron sin destino (It Takes a Thief)
Audacia es el juego (The Name of the Game)

Anys 70

Julia (Julia)
El rebelde (Johnny Yuma)
Ironside (Ironside)
Alfred Hitchcock presenta (Alfred Hitchcock's presents)
Jim West (The Wild Wild West)
Los persuasores (The Persuaders)
Canon (Canon)
Banacek (Banacek)
Sam Cade (Cade's County)
Las calles de San Francisco (The Streets of San Francisco)
Colombo (Columbo)
McMillan y esposa (McMillan and wife)
Hawai 5-0 (Hawaii 5-0)
La pantera rosa (The Pink Panther)
Los hombres de Harrelson (S.W.A.T.)
Baretta (Baretta)
Kojak (Kojak)
McCloud (McCloud)
La mujer policia (Police woman)
La isla de la fantasia (Fantasy Island)
Un hombre en casa (Man About the House)
Los Roper (George and Mildred)
Doctor Caparrós, medicina general
Vacaciones en el mar (Love Boat)

Anys 80

Doctor Caparrós, metge de poble
M.A.S.H (M.A.S.H)
Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues)
Corrupción en Miami (Miami Vice)
Fama (Fame)
Remington Steele (Remington Steele)
Luz de luna (Moonlighting)
De professió API
Si, ministre (Yes Minister)
Si, primer ministre (Yes Prime Minister)
Radio Cincinnati (WKRP in Cincinnati)
Magnum (Magnum)
Juzgado de guardia (Night Court)

Anys 90

Treinta y tantos (Thirty Something)
Laura
Oh, Europa!
Oh, Espanya!
Plats bruts
La memòria dels Cargols

Anys 2000

Psycho-Express
Majoria absoluta
Jet lag
Porca misèria

Anys 2010

La sagrada família

Fent un anàlisi ràpid, observo que més de la meitat les vaig veure durant els primers deu anys de vida i que, posteriorment, l'interès ha anat baixant dramàticament de forma exponencial. Vol dir això alguna cosa?

S'acosta l'hivern

2009-10-25T02:09:00.018+02:00

Agreeixo profundament a qui ha penjat el video a Youtube la seva gentilesa.

Nevada del 62 a Badalona

Per mi, sempre serà la Nevada de Badalona. Recordo les primeres paraules de la mare que vaig sentir al despertar-me: "nens, correu, està nevant!". I em recordo a mi i al meu germà, encara enfundats en horrorosos i estimats pijames infantils, mirant encuriosits per la finestra amb ulls brillants pel que estàven descobrint. Aquell Nadal va ser una festa a casa dels avis. Al vespre, mentre tothom encara era a taula prenent un "carajillo" o un "suau" i fumant un "Ideales", vaig sortir sol al badiu fosc, aquell badiu a l'estiu ple de flors i amb un galliner al fons, vaig mirar la negra nit al cel, vaig agafar la neu amb misteri a les mans i hi vaig jugar fent dibuixos llumbrejants de gris. Abans d'entrar a l'escalfor familiar vaig fer un "pipí" a la neu, tal com m'havien indicat els grans i que era l'objectiu inicial de la meva excursió nocturna. Quin descobriment infantil, la neu es fonia!

L'endemà al matí, mig mandrosos, vàrem demanar als pares que ens portessin la neu al llit. El matí de Sant Esteve l'espectacle era immens. Recordo els caminets que els pares i veïns van fer amb pales i que eren gairebé muralles a banda i banda de la meva petita alçada. Els dies següents, a la Rambla i a la platja, tot era blanc. Jo caminava de la mà d'una senyora que no recordo, una amiga de la mare que em va portar a passejar mentre ella treballava a "les nines".

Sé que en aquells dies va començar el meu gust per l'alpinisme i, no cal dir, que una de les meves pel·lícules predilectes és "Regreso a las minas del Rey Salomón". I si algú em pregunta què és la neu, li diré que és la infantesa i el misteri d'aquells adults que es comportaven amb tanta seguretat a la vida nevada.

Gairebé cinquanta anys més tard, la Nevada del 62 és el "Rosebud" d'Orson Welles per tots aquells que, any rere any, han esperat que tornés.

Un Te Deum per Europa

2009-06-08T19:51:00.009+02:00

Així estan les coses. En els temps que corren, ser optimista és gairebé un deure.

Crònica d'una visita a la Fundació Miró

2009-05-17T18:08:00.014+02:00

A la Fundació Miró l'hi tinc pillat el truco des de que l'any 1984 vàrem gravar el video "Etnografia de materials" amb el Poki, basat en l'arquitectura que Sert va crear per la Fundació i que parla de la construcció de les relacions socials. I no és extrany per que, ja des de la seva inauguració, la Fundació (obra de Miró + arquitectura de Sert) és un punt de l'espai bàsic del paisatge intelectual i emocional de la meva vida.

Són moltes les paraules clau que m'hi vinculen: Rosa Maria Malet, pintura-ofici-pare, Lindsay Kemp, Antonio Saura, Marcel Duchamp, Videografia-Antoni Mercader i, com a orígen de tot, un petit llibret que recomano, "Miró llegit" de A. Cirici Pellicer publicat per Edicions 62 (1971).

Kilòmetres de cotxe nou, funicular: ahir vàrem visitar la Fundació. La Dama i la Vagabunda hi van descobrir formes i colors especialment pensats per els seus ulls i ens vàrem permetre el luxe de dinar al restaurant com una família de turistes europeus: braç de patata amb salmó, carpaccio, macarrons, butifarra amb pastis de tonyina, copes de vi, aigua, refresc, cafè i finestrals amb llum de primavera. Alguns objectes i bibliografia del Miró ens vàren conduïr cap a l'estricte centre de Barcelona: un suís i d'altres petits dolços a la Pallaresa de Petritxol. Més llibres a la Documenta -com si no haguessin passat els anys- i retorn cap a casa.

Aquesta és la crònica d'una excursió a la ciutat.

Sant Llibre i Santa Rosa

2009-04-24T19:54:00.015+02:00

S'ha acabat Sant Llibre i Santa Rosa. Ha estat una bona jornada. Ens hem farcit de llibres que volíem llegir a Can Casellas, hem dinat estupendament bé al Bar Roma, davant la Universitat i, a la tarda, hem anat a Bochaca i a La Central on la Dama i la Vagabunda han triat els seus llibres. La Vagabunda ha pillat un llibre de pingüins i la Dama, un d'ocells on s'ha interessat per la Merla roquera (Monticola saxatilis). I és arrel d'aquest fet que he recordat una història que vull consignar aquí.

Fa anys, quan viviem a Alzina, una primavera va arribar una Merla roquera en busca de parella. Durant tres o quatre dies la vaig estar observant amb els prismàtics. Era espectacular veure com s'aixacava verticalment des de la teulada de l'església fent el seu cant nupcial i tornava en picat a posar-se a les teules. Però res, cap parella acudia al costat seu i la tristor s'apoderava de nosaltres. Un dia, mentre dinàvem, l'amiga Merla es va posar a la barana del nostre balcó, a l'altra punta del poble on mai havia vingut a cantar, i a l'instant una famella es va arrapar a la paret de pedra de la casa del davant. Durant un parell de minuts van estar els dos revolotejant entre la barana i la paret. Finalment amb un vol potent i decidit van desaparèixer per l'horitzó. Feliç, va venir a presentar-nos la seva nova amiga i desitjar-nos la mateixa felicitat a nosaltres.

Ara, més de deu anys més tard, espero anar una primavera a Alzina per trobar una Merla roquera que em porti notícies d'ella.

A la Flors Sirera, cooperant morta a Rwanda, en record de quan passejava per Alzina. Flors, felicitats en el dia del teu aniversari. Avui han inaugurat el teu Parc a Tremp.

Natura, cultura, ciència i literatura

2009-04-21T18:32:00.008+02:00

Em sembla interessant reproduïr aquest passatge que he trobat a Tolstoi. Pot ser útil per pensar sobre les relacions entre l'home i la natura, i sobre les relacions entre ciències experimentals i ciències humanes. Ho trobo una bona manera d'entendre la modernitat:

"A més de les feines de la hisenda, que exigien una atenció particular durant la primavera, a més de les lectures, Levin havia començat aquell hivern una obra sobre l'explotació de la terra el pla de la qual consistia en això: que el caràcter del qui treballava la terra era pres com una dada absoluta, igual que el clima i el terreny, i per tal que totes les tesis de la ciència relatives a l'explotació de la terra es deduïssin no solament de les dades del terreny i el clima, sinó també d'un cert caràcter invariable del treballador."

"Anna Karèrina". Lev Tolstoi (1877). Editorial Proa, 2005, pg. 175.

Tempus fugit

2009-04-18T20:10:00.011+02:00

No m'he pogut aguantar. He trobat aquest video que em sembla una història d'amor a una ciutat, fet amb una delicadesa exquisita. Aneu a Youtube per veure més videos de l'autor a qui felicito amb simpatia.

Vies llargues a l'hivern

2009-04-10T18:55:00.006+02:00

"Cafè, copa i puro" (Roca Narieda)
6a (5b obl.)
435 mts.

Escalada amb el Vicens, el 25/10/2008 en 02:59:40 hores. Via llarga però molt ràpida. Matojera però amb tres moments guapos: el flanqueig del sostre, la fisura de 6a i el flanqueig del següent llarg. Descens, inacabable.

"Maduritas calientes" (Montsec de Rúbies)

165 mts / 6a

Equipada amb parabolts i reunions rapel·lables

Horari: 2,35 hores

Una via per ser feliç escalant en un entorn solitari i que serveix per pujar l'autoestima quan la fas tota de primer després de dos mesos de veure passar uns magnífics dies sense poder escalar gaire.

Escalada amb l'Eulàlia, el 16/11/2008.

La meva percepció és la següent:

L1 (40 mts./ V+).- Primers 10 mts. de V+ per no caure. Les dues primers assegurances (pont de roca i parabolt) allunyen. Després, V “d’anar fent” seguint una fisura. Bona roca en general però cal anar al tanto. Llarg molt agradable i interessant. R1 semi-còmode.

L2 (45 mts./ 6a).- Sortir per la dreta a superar un petit desplom (V+). Flanqueig a l’esquerre (IV+) i seguir una fisura recte amunt (6a) fins arribar a la reunió (V-V+). Una maravella de llarg. R2 comodíssima en repisa.

L3 (45 mts./ IV+).- El llarg simpàtic de la via. Només 5 parabolts en tot el llarg “per fer una mica de tarro” segons un dels aperturistes. Comença en diagonal cap a la dreta (III) fins a trobar una placa de ratlles “vilanovines”. Primer parabolt a 15 mts. de la R. El tema factor 2, aquí no compta. Opcionalment, podem llaçar una savina psicològica , 3 metres per sobre del parabolt. Després, anar pujant l’escala de ratlles i xapant els quatre parabolts restants. No us entretingueu a posar res. Poseu-hi coco i cap amunt. R3 còmode sota d’un desplom.

L4 (35 mts./ 6a).- El llarg tonto de la via. Típic final de les parets del Montsec entre ressalts de roca, vires herboses i savines. Sortim de la R per l’esquerre superant un pas tonto (V). Aconsellable un encastador pel factor 2. Seguim els resalts de roca (IV) fins al peu d’un desplom molt ben assegurat (6a). Superat el desplom, seguim per terreny fàcil (IV-V) fins al cim. R4 amb 2 parabolts a terra a l’aresta cimera.

Moltes felicitats als aperturistes per aquest bon treball. Les dues úniques crítiques són les sortides de les R’s en que t’has de treballar el factor 2 (sense problemes) i la roca de l’últim llarg que, excepte el desplom, és una mica ronyós. Entenc, però, que és lucky ya!

"Olga Frontera" (Alòs de Balaguer)

235 mts / V+
Horari: 3:29 hores

Escalada amb l'Eulàlia, el 25/01/2009
Via curiosa, semiequipada. El millor, la placa del tercer llarg.

"Bàlsam de tigre" (Paret Bucòlica. Alt urgell)
6a+ (V+ obl.)

Ascensió feta amb el Miquel Vilaplana, el 7/02/2009 amb un vent de nord molt gelat.

180 metres repartits en 6 llargs. Trams de placa molt guapos i correctament assegurada amb parabolts, tot i que portar algun alien pot ajudar. Graduació de les ressenyes un pèl baixa en els dos passos de bloc que superen desploms. El primer, penso que és 6a+ i el segon, potser 6b.

Un llac en flames

2009-04-05T18:55:00.018+02:00

El meu amic-mestre "Fred", Hilari de Cara Casaleiz per a la majoria, acaba de publicar la seva primera novela, "Un llac en flames". La seva extensa obra poètica ja té un nou company. Llegiu-lo.

Felicitats, Fred!

Escolteu un fragment de l'obra llegida pel mateix autor.

Blocaires del Pirineu

2009-04-05T10:53:00.007+02:00

Benvolguts amics,

Avui m'afegeixo a "Blocaires del Pirineu", un "bloc de blocs" que he descobert amb simpatia. M'agrada aquesta xarxa pirenaica!

Estem en contacte!

Dansa vertical

2009-03-27T20:07:00.008+01:00

Gràcies al blog de Mohawk he rescatat aquest video de finals dels anys 80. Gràcies Mohawk!

Aquell dia, jo era al peu de la Arribabá amb el Vicens, la Marta i la Lídia. Sóm els quatre primers del travelling sobre el públic. Més endavant hi ha un primer pla de la meva estimada Marta (guapíssima) parlant amb la Lidia. I si no recordo malament, aquell dia estava per allà la Montse Pascual, l'Ernest i el Carles Brascó. A la compe, em sembla que entre el públic es veu l'Anna Ibáñez. També es veu l'Ana León, i al seu costat, la Glòria Mans, filla del Vicens (ex-novia de l'Arbonès, ex-companya del Robert Cortijo i mare de l'Alma Cortijo). De fet, veig cares que et trobaves al peu de les parets però no recordo noms. No sé, el tipus de la samarreta a ratlles amb bigoti, o el "mazas" que beu aigua d'una garrafa, o el Màrius del refu de l'Arbolí, potser... Han passat els anys. Com diu un poema de l'Allen Ginsberg: "Algunos viejos están aún vivos, pero los viejos Drogotas han desaparecido. Somos una leyenda, invisible pero legendaria, tal como fue profetizado".

Em fa il·lusió perque vint anys més tard encara es reconeix el gran escalador que ha estat el Pulguilla, el qual tenia al Vicens com el seu idol quan entrenàvem a la cantera dels "Sostres de Montgat".

Sobre la Sesión cal dir que el Rafa se la sabia de memòria per que menjava i dormia al seu peu. Els Trini són així. Si no s’hagués dedicat a l’escalada, aquest noi ho hauria passat malament a la joventut. Estic d’acord en que la manera com el Rafa flotava per la paret era especial. Amb el mateix grau que altres, el Rafa tenia un moviment molt més dinàmic i lleuger. Les compes no li van molar, i la tonteria no li va molar. Suposo que per això va desaparèixer. Altres casos anteriors a ell també han existit. El Julio Valera, n’és un altre exemple: segona ascensió a la TIM de Diables vint anys després de que la obrissin, segona ascensió a l’esperó del Gallinero, etc... i, curiosament, no surt en una història de l’escalada a Montserrat que es va publicar fa pocs anys al costat dels Grisú, Alvarez, Conrado, Pato o Reina. Sobre el vuelo de l’Olivilla, res a dir, sempre li ha molat l’espectacle. Un bon tipus. Se sap alguna cosa d’ell?

Ara, veient el video penso que, efectivament, han canviat algunes coses però l'essència és la mateixa que aleshores: la motxilla preparada a la porta de casa, un bocata, un lloc per sobar somiant amb els llargs, una paret per escalar i tornar a sobar recordant els moviments de la via. La mateixa que la dels meus mestres i la dels mestres dels meus mestres. Només cal llegir els clàssics (Cassin, Rebuffat, Terray, Anglada, Messner...) per veure que hi ha sentiments, comportaments i debats que no canvien. I si no, l'etern debat dels reequipaments.

Hi ha una cosa que si que ha canviat. Si ara es tornés a gravar el video de la Sesión, s’hauria de demanar permís al Monestir, al Departament d’Interior, al de Medi Ambient, s’hauria contractat una assegurança de milers d’euros, hi hauria un metge, un infermer i un equip de reanimació a peu de via i un helicopter sobrevolant el totxo. En aquell moment, ni al Sebastian Alvaro se li va ocórrer una cosa com aquesta. Inconsciència? Irresponsabilitat? Com erem, no?

Bé, doncs, fins aqui aquests apunts per a una Història de l’escalada. Ho deixo aqui perque m’estic posant fanàtic.

Paris

2009-03-19T18:40:00.035+01:00

Carta a algú que vol visitar Paris

Ep!...has citat Paris, i Paris és per mi, "mon bien, ma richesse, ma perle, mon bijou, ma reine, ma duchesse". Ja veus que no sóc gens original.

Paris és l'antiga Lutecia, la Revolució Francesa, la Comuna, els Impresionistes, el Futurisme, la resistència anti-nazi, l'Existencialisme, la contracultura i els moviments d'alliberament dels anys 60 i 70, el rap i les músiques de fusió d'aquests darrers anys. Finalment Paris, és l'amor. Així doncs, mai visitis Paris sense abans "resar una pregària" a la història, a la cultura i a l'amor.

Si jo fos avui a Paris, passejaria ... compraria un mapa i passejaria ... Rue Saint Severin, Huchette, Moufettard, Estrepade, Neslé ... Després d'algunes hores caminant, els carrers de Paris t'acaben mostrant allò que són i han estat, i descobreixes per tu mateix el sentit d'aquesta ciutat. El que hagis de veure ja ho aniràs trobant en el camí.

La Gare d'Orsay és també el que més m'agrada en quant a pintura però el Louvre, és una passada! És immens i necessitarás molts dies per veure'l tot. El millor és que seleccionis el que vulguis veure i busquis un dia amb poca gent (¡molt difícil!). No sé... potser jo aniria a veure la "Venus de Milo o "la Victòria de Samotracia" que com són tan grans segur que les veus. Com a peça petita però molt valuosa segons el meu parer, "l'Escriva assegut" a la secció d'Egipte. La "Mona Lisa", ni somiis en veure-la. Es troba darrere una massa informe de japonesos fent fotos. De totes maneres, intenta-ho. Sempre hi ha una escletxa on ficar el nas entre ells.

No et vull aconsellar cap gran monument com Nôtre Dame, la Tour Eiffel, el Sacre Coeur o la Opera que ja estaran a la teva agenda. Apunta't, però, aquestes altres propostes:

Visitar cafès i brasseries: "Café de Flore" o "Les Deux Magots", on es reunia el moviment existencialista de la primera meitat del s. XX (Simone de Beauvoir, Sartre, Camus, Hemingway, Boris Vian ...). Ambdós al Bd de Saint Germain de Prés. Metro: Saint Germain /"Closerie des Lilas", on es reunien els cubistes i futuristes. Bd de Montparnasse. Metro: Vavin /"Le Petit Cluny", on he de convidar un dia a les meves filles a un café au lait. Bd Saint Michel. Metro Saint Michel.
Dormir una nit a l'Hotel Neslé
Llegir "Rayuela" de Julio Cortázar o "Paris era una festa" de Hemingway i buscar els carrerons que citen.
Escoltar música de Georges Moustaki, Serge Reggiani, Jacques Brel, Léo Ferré, o Edith Piaf
Perdre el temps davant els llibres de segona mà que venen els "Bouquinistes" de la riba del Sena.
Visitar la llibreria "Shakespeare & Co" (Rue de la Bûcherie). Cercar les restes de les llibreries "Ruedo Ibérico" a la Rue Latran, "Libreria Española de Soriano" (Rue de Seine) o "Libreria Española de Sanchez Cuesta" (Rue de Gay Lussac).
Passejar per Montmartre, Place du Tertre, Place de Clichy, Pigalle que, encara que molt turístic, no pots deixar de veure.
No se com estarà ara el "Marché aux Puces" (tipus Rastro). Prova-ho. Metro Porte de Clignancourt.
Atrevessar els ponts del Sena en una i altra direcció.
Anomenar Pont Neuf al Pont des Arts i Pont des Arts al Pont Neuf
Passejar per les obres del Beabourg i esperar trobar al Serge Reggiani fent d'indi a a la pel·lícula "Touche pas la femme blanche"
Pujar a la Tour Eiffel, fer un avionet de paper i llançar-lo des del punt més alt.
Observar els Clochards. Et sorprendrà l'espècie humana.
Buscar a la Rue de Rivoli, cantonada del Palais Royal o del Museu Jeu de Paume, no recordo bé, les plaques a la paret que commemoren l'afusellament de resistents anti-nazis. Hi ha algun nom espanyol entre ells.
Passejar pels Jardins de Luxemburg.
No et perdis el passeig al capvespre per l'Ile de Saint Louis.
Anar a primera hora del matí des de Nôtre Dame cap al Barri Llatí i esperar que un ciclista "a la barbe d'apôtre" i pantalons acampanats de mil ratlles no t'atropelli quan se'n va cap a casa seva a l'Ile de Saint Louis
Passejar pels voltants del Louvre a les quatre de la matinada cantant cançons melòdiques
Menjar en restaurants barats i multiètnics del Barri Llatí
Recollir pedres de colors als voltants del Louvre
Sorprendre't amb la "estatuomania" urbana que tenen els francesos. Hi ha a qui li agrada .. i a qui no.
Visitar la Place Vendôme (només per a riquíssims o exploradors de la diversitat humana)
Ruta des de la Place de la Concorde fins l'Etoile. És a dir, els Champs Elysees al complet. Un pateo ...
Veure el Jardí de les Tuileries a prop del Louvre
Veure els Jardins del Trocadero, prop de la Tour Eiffel
Veure "Un chien andalou" a la Filmoteca
Visitar el Musée Rodin, el Musée de Moyen Age i el Musée de l'Homme
Passejar pels jardinets de l'Square du Vert Galant, sota del Pont Neuf, i buscar-me a mi fa 35 anys

Bé, ho deixo aquí perquè em poso nostàlgic. Espero que això et sigui útil, però sobretot, jura'm que t'ho passaras molt bé!

Conferència Oberta

2009-03-14T20:11:00.005+01:00

Jo, que ja començo a estar de tornada d'algunes coses, no em puc estar quiet. Vaig assistir, ahir, a la presentació de la "Conferència Oberta: Catalunya, causa comuna" a càrrec de Raimon Obiols.

Cortázar

2009-03-06T19:24:00.019+01:00

Per que parlar de Cortázar? Per que no fer-ho de "La Muntanya...", del "Viaje... " o, fins i tot, de "El derecho..." que són obres que també m'agraden, ara que decideixo començar una etiqueta sobre literatura?

Sí, ja sé que no té res d'extraordinari parlar de Cortázar. Potser, fins i tot, és una banalitat. Però la vulgaritat és un do que tinc, juntament amb altres lectors de Cortázar.

Us faré saber que vaig descobrir Cortázar a través de Rayuela cap allà l'any 74. No recordo com però hi ha sensacions que em diuen que la May, una novieta que tenia, estava implicada en aquest assumpte. I també us faré saber que la nit del 12 de febrer de 1984 la vaig passar amb l'amic "Munyos" al meu pis de carrer d'en Prim llegint textes dispersos de Córtazar trepitjant-nos la veu un a l'altre per imposar, entre riures, el paràgraf que haviem seleccionat. Recordo aquella història amb tendresa i la considero una de les coses importants que he fet en aquesta vida.

I què dir de l'obra de Cortázar? Per suposat, "Rayuela", que he llegit seguint el desordre proposat... seguint l'ordre natural del llibre... només la primera part... o la segona part... els capítols prescindibles, i aleatòriament, alguns paràgrafs cada vegada que en sento la necessitat. Sempre m'he preguntat si, malèvolament, Cortázar va obviar algun capítol de la llista. No m'extranyaria, en ell, un joc com aquest. Un capítol del llibre que mai ningú ha llegit. De fet, Rayuela està ple de jocs d'aquests com, per exemple, el final circular que no porta enlloc, del capítol 58 al 131, i d'aquest al 58, cosa que impedeix deixar la lectura d'aquest llibre mai a la vida sempre encallat en el cercle viciós de la història. Impossible dir res que no sigui reproduïr la lectura íntegre del llibre. Potser destacar, si de cas es pogués fer, les primeres paraules del llibre, "Sí, pero quién nos curará del fuego sordo, del fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette...". Destacar potser, també, "El inconformista visto por Morelli", dues pàgines que vaig sentir la necessitat de retallar amb un cúter i portar-les ben doblegades a la cartera durant els quinze mesos que vaig passar a Canaries rodejat de centenars de joves tots vestits igual que jo. Però si voleu fer una petita entremaliadura per passar una estona divertida, llegiu-li en veu alta a algú que desconeixi Cortázar, el capítol 68, "Apenas el le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes" y disfruteu del somriure de sorpresa que es dibuixa a la boca de qui us escolta.

I el "62"? un misteri que encara he de resoldre però cada vegada que llegeixo chateau saignant, una sensació freda em recórre l'esquena. Hi torno, menys sovint que a Rayuela, però hi torno.

No puc deixar de parlar de "El último round" i "La vuelta...", tots dos plens de petites joies que dibuixen universos realment imaginats.

I per suposat, com tots aquells que han llegit Cortázar, he de fer una referència als "Cronopios". Parlar dels Cronopios, Famas i Esperanzas és de les coses més complexes que hi ha en la literatura. Us heu preguntat mai per que tothom vol ser ser (i se sent) Cronopio i gairebé ningú vol ser (ni se sent) Fama o Esperanza? A mi, naturalment, també m'agraden els Cronopios però tinc una simpatia especial per les Famas i Esperanzas, les pobres...

Sobre els "Autonautas...", penso que el màxim valor és la història real i el propi concepte del llibre. Destacaré, però, el capítol de la "Osita". Imprescindible.

No us perdeu el pròleg d'una antologia que Cortázar va fer sobre la poesia de Salinas publicat a Alianza. Els últims paràgrafs són d'una bellesa extraordinària.

He deixat per el final una referència als contes per que tothom sap que aquests, són Cortázar en estat pur. Destaco "Casa tomada", "La autopista del sur" i "El perseguidor". No en puc parlar ara. Massa complicat. Però que la selecció no us impedeixi llegir la resta.

Finalment, per aconsellar a algú que llegeixi Cortázar, proposo "Instrucciones para subir una escalera".

Ho deixo aquí. Un dia us parlaré de Cortázar.

Tremp avança! Suma't al futur

2009-02-26T10:44:00.015+01:00

Amb aquest títol s'ha posat en marxa un nou procés de participació ciutadana a Tremp, hereu d'aquell que un grup de persones vàrem iniciar l'any 2007 amb el nom de Tremp et pregunta, i tu, què hi dius?.

En aquests moments conflueixen a Tremp quatre projectes de gran trascendència per el desenvolupament territorial: "Llei de barris", "Pla de dinamització comarcal", "Leader 2007-2013" i "Ribagorça Romànica". Aquests són quatre instruments molt ben definits amb objectius, metodologies i dotacions econòmiques que, en conjunt, representen una important oportunitat de desenvolupament en aquest moment de crisi.

El procés obert el 2007 partia de tres coordenades que definien el rumb i que l'Arcadi Castilló, en la presentació d'aquest nou procés 2009, es va encarregar de recordar-ne la vigència:

Definir un nou paradigma del desenvolupament del Pallars Jussà
Reforçar la cooperació entre institucions, entre partits i entre ciutadania, institucions i partits
Determinar amb precisió quins són els agents de desenvolupament a la comarca i activar els recursos humans en un projecte col·lectiu

El procés va concloure amb el consens sobre quatre línies de treball futur que ara es posen a debat:

Agricultura i ramaderia: dinamització del sector primari; creació d'indústries agroalimentàries; foment de la comercialització; protecció dels espais agraris...
Serveis i turisme: desenvolupament d'una estratègia turístistica i dinamització de recursos...
Indústria: foment del polígon industrial; implantació de noves empreses...
Cultura i societat: dinamització del teixit associatiu sociocultural...

Els debats, oberts a tota la ciutadania que hi vulgui participar, es portaran a terme en quatre sessions que començaran a les 19 hores al Centre Cívic El Terraquet:

Dimecres 18 de març: Agricultura i ramaderia
Dijous 19 de març: Serveis i turisme
Dimecres 25 de març: Indústria
Dijous 26 de març: Cultura i societat

Personalment us animo a tots a participar-hi per que el desenvolupament territorial és una causa comuna que hem de fer entre tots. Vist l'abast que pot tenir aquest procés, i amb les mateixes paraules planeres de l'Arcadi, "si ara no ho fem bé, podem prendre mal".

Jo hi seré!

McFerrin

2009-02-17T18:23:00.010+01:00

No m'he pogut aguantar. Disfruteu-ho:

Esperó Konyosti

2008-08-02T16:28:00.026+02:00

Magnífica escalada clàssica i divertida a la Punta Estasen (2.768 mts.) en un dels millors racons del Pirineu. Oberta per Francesc Sàbat i M. Altés (anys 70).

Diverses variants són possibles. Aquesta ressenya és tal com la vàrem fer nosaltres el 26/07/2008.

DIFICULTAT: V+ (IV+ obligat)
HORARI: 3 hores (cordada de tres) + descens
MATERIAL: 2 cordes de seixanta, friends i bagues llargues.

BASE: Refugi d'Amitges
APROXIMACIÓ: Seguir el camí del Port de Ratera fins al peu de l'esperó.

L1 (IV-V+ / 45 mts) - Fisura-diedre en diagonal a l'esquerre (IV / 1 pitó) fins a una repisa herbosa on hi ha una reunió (2 pitons) que ens podem saltar.

Continuem fins a un petit sostre triangular que es flanqueja per sota, cap a la dreta, amb un pas molt intel·ligent (V+ / 1 pitó) fins a restablir-se en una repisa (pont de roca). D'aquí, seguim recte amunt amb tendència a l'esquerre per superar una llastra i arribar a R1 equipada amb spits.

L2 (IV-III / 30 metres) - Sortim de la reunió recte amunt per la placa (IV) fins que perd inclinació (III) i fem reunió en una còmode repisa al peu d'una ampla fissura. Llarg clean que es pot equipar bé. Reunió amb spits.

L3 (IV+-V+ / 30 metres) - El llarg més bonic de la via s'inicia amb un encastament que ens permet superar una fisura i un bloc encastat fins a una repisa.

Continuem per la placa fisurada (V+ / 1 pitó) al final de la qual es flanqueja a l'esquerre cap els blocs que formen un diedre. R3 desequipada en el collet derrera un petit gendarme.

L4 (V-IV+ / 30 metres) - Iniciem el següent llarg per l'evident xemeneia que tenim davant. Superem un bloc d'entrada (V) que es pot assegurar bé i ens encastem en la xemeneia progressant per una fisura-bavaresa (IV+ / 1 pitó). Tram molt bonic que perd interès en la continuació per blocs i herba (III). R4 al gust, entre blocs al peu del diedre final.

L5 (IV / 30 metres) - Remuntar el diedre que es pot equipar amb facilitat fins a la R5 (desequipada) derrera els blocs que formen un gendarme. D'aquí, a l'aresta cimera, 60 metres de II-III.

DESCENS: Baixar del cim no és tan senzill com algunes guies indiquen i requereix una certa experiència alpina i tranquilitat d'esperit. Hi ha dues possibilitats:

La primera és cap a la dreta, crestejant fins el cim (atenció al pas per alguna bretxa) i, des del cim, baixar per unes pendents herboses molt dretes (no recomenable si estan mullades o amb mal temps).

La segona és la que vàrem seguir nosaltres: crestejar cap a l'esquerre en direcció a l'Agulla del Port de Ratera. L'aresta es va afilant fins arribar a una xemeneia que cal desgrimpar cap al sud (molt impressionant però fàcil). Des d'aquí, girar a l'esquerre i baixar un tram de canal expo (sorrenca) fins a la instal·lació de ràpel que es troba a la paret de l'esquerra, uns 15 metres baixant per la canal. És recomenable muntar una R en els blocs per assegurar el descens de la canal. El ràpel està equipat amb parabolts, cadena i moscata. Amb dues cordes de seixanta ens deixa en el collet de l'Agulla del Port de Ratera.

Caminant pel vessant nord de l'agulla, arribem al Port de Ratera on seguim el camí cap el refugi o baixem cap a Sant Maurici.

Retrobament amb via llarga

2008-06-13T20:00:00.017+02:00

Moskitos, a la Visera (Riglos, 7/12/2007) amb el Manolo:

Tarrega, Roca dels Arcs (Vilanova de Meià, 15/02/2008) amb l'Eulàlia i el Miquel:

Txubascos Bascos, Paret de Zarathustra, (Vilanova de Meià, 2/03/2008) amb l'Eulàlia:

Espolón del Adamelo, Pisón (Riglos, 20/03/2008) amb el Manolo:

Mont Rebei

2007-11-29T14:57:00.002+01:00

El congost de Mont Rebei és un espai natural de la Serra del Montsec amb importants valors ecològics, històrics i culturals que poden ser considerats patrimoni. Aquests valors estan recollits en nombroses publicacions i jornades de debat científic. Com a resultat d'aquest coneixement, s'han declarat algunes figures de protecció: Reserva Natural, ZEPA, XN2000, jaciments arqueològics o béns culturals.

El paisatge actual del congost de Mont Rebei és fruit d’un equilibri de les relacions entre activitats humanes, recursos naturals i processos ecològics. Aquest equilibri és construeix en diferents ritmes històrics i hi intervenen factors com la demografia, la organització social i política, les percepcions ambientals, els coneixements tècnics o les necessitats materials.

La població local i altres actors externs hi continuen desenvolupant activitats com agricultura i ramaderia, turisme rural, activitats esportives i de lleure, actuacions de “Custòdia del Territori” o producció hidroelèctrica, entre d’altres, totes les quals es desenvolupen sobre d’aquest espai considerat patrimoni i amb el rerefons dels seus valors.

Però el terreny que ocupa el congost de Mont Rebei és un espai marginal en el marc del desenvolupament humà, tan de Catalunya com d’Aragó. Marginal en el sentit de despoblament, de baixa activitat econòmica i de possible destrucció dels elements naturals i dels processos ecològics. Població, economia i destrucció ambiental són a la base de la formulació del concepte de “Desenvolupament sostenible”.

Desenvolupament sostenible és un concepte poc objectiu i molt variable segons quins actors socials el defineixin. Des de fa més de 25 anys hi ha debats molt potents en les ciències socials que s’han anat modificant des de la necessitat d’assolir una definició objectiva cap a la necessitat de definir factors de desenvolupament i escenaris de desenvolupament locals. El concepte de desenvolupament sostenible es construeix, per tant, amb el diàleg i el consens.

Les tendències més modernes de l’antropologia del desenvolupament estan d’acord en que en un medi històricament antropitzat -com és el cas del congost de Mont Rebei- no hi ha desenvolupament humà sense conservació ambiental, i no hi ha conservació ambiental sense desenvolupament humà. També s’està d’acord en que els processos de desenvolupament s’han de definir sobre la base de les cultures i les activitats locals convenientment reformulades per adaptar-se a les dinàmiques globals. El més raonable, eficaç i econòmic és definir com a factors de desenvolupament local aquelles activitats que disposin d’un substrat històric en forma de infraestructures de producció, coneixements tècnics i percepcions ambientals i socials que puguin traduir-se amb certa facilitat a models actuals.

A ningú se li pot ocórrer construir una refineria de petroli en una zona pesquera i suposar que això no tindrà impacte en els processos ecològics locals ni la oposició de les comunitats de pescadors. En canvi, si que és possible, modernitzar les tècniques o les arts de pesca, reconduir la oferta a la demanda local (en un procés de sobirania alimentària) diversificant la producció amb la transformació agroalimentària o l’eco-turisme. És raonable pensar que, en molts casos, aquest segon model de desenvolupament serà més ben acceptat per la població local que no pas el primer i que l’objectiu de la conservació ambiental estarà integrat en la perspectiva local del desenvolupament, tal com en la majoria de vegades passa en totes les cultures.

En zones rurals de gran valor ecològic, històric i cultural de la Unió Europea, com és el cas que ens ocupa, els principals factors que poden ser útils per aquest model de desenvolupament són:

la producció agroalimentària, per que disposa d’unes condicions de producció preexistents: un mosaic agro-forestal, una percepció local de la natura, uns coneixement tècnics fàcilment actualitzables, unes inversions relativament reduïdes i assumibles per una explotació familiar i un mercat creixent de productes de qualitat. A cap empresa capitalista se li ocorriria despreciar aquesta oportunitat de negoci.
La transformació agroalimentària, per que és un complement de l’anterior amb característiques similars pel que fa a infraestructures, coneixements i mercat creixent.
El turisme rural, per que l’allotjament en cases de les zones rurals ha estat sempre una activitat complementària en les economies familiars, disposa d’una regulació específica i és un sector en expansió. El complement a l’allotjament són les diverses activitats relacionades amb el coneixement del patrimoni natural i cultural.

Aquest tres sectors de producció, juntament amb d'altres activitats econòmiques, socials i culturals, necessiten un marc superior per treballar en xarxa: un model de gestió que pot basar-se en l'empresa familiar agrària o cooperatives de productors; un model territorial amb formes de cooperació mancomunades entre municipis; i, finalment un ens superior que dinamitzi el procés globalment, com pot ser una Agència de desenvolupament local o comarcal, un consorci entre institucions públiques i privades o alguna figura de protecció de la natura com pot ser un parc natural que esta legitimat per una llei d'espais naturals i que té com a missió la conservació dels valors naturals a l'interior dels seus límits, però també, el seu patrimoni cultural i el desenvolupament econòmic i social de les poblacions properes. Aquestes poblacions locals, desenvolupant les seves activitats econòmiques, es converteixen així en agents actius de conservació ambiental. Aquesta diversificació econòmica i aquesta relació entre públic i privat, responen a un model que s'està experimentant amb èxit en d'altres zones rurals de la Unió Europea. El model no està exempt de problemes, però en darrera instància, el model ens permet enfocar les solucions en una direcció precisa. A l'àrea del Montsec no tenim encara aquest model definit.

Davant d’aquesta situació (valors i manca de model), en els darrers temps s’han plantejat tres iniciatives diferents que afecten d’una o altra manera al desenvolupament local:

En primer lloc, la creació del Parc Natural del Montsec, llargament reivindicat des de fa 25 anys i del qual ja s’han fet els estudis de base previs al consens amb el territori i al decret de creació.
En segon lloc, la proposta d’explotació hidroelèctrica que preveu la construcció d’una presa de cua d’embassament de 33 metres d’alçada.
En tercer lloc, la construcció d’un pont penjat, apte per el trànsit pesat, prop de l’ermita de la Pertusa

Tots tres projectes, per motius diferents i per diferents sectors socials provoquen adhesions i rebuig. Ens trobem, per tant, davant d’un conflicte d’interessos que cal resoldre, i per resoldre’l, res millor que el debat i l’intercanvi públic de informació.

Per tot això, caldria organitzar una Jornada de informació i debat sobre “El congost de Mont Rebei, avui” i “El congost de Mont Rebei que volem”. En aquesta jornada hi hauria de participar, basicament, la ciència (geòlegs, biòlegs, historiadors, antropòlegs...), actors socials (Fundació Territori i Paisatge, sector primari local, sector turístic local, ENDESA, Centre excursionista de Lleida, Federació d’entitats excursionistes de Catalunya...) i representants polítics i institucionals (Delegats del govern de l’Alt Pirineu i de Lleida, municipis afectats, Diputació de Lleida, Consells comarcals de la Noguera i el Pallars Jussà, DPTOP, DMAiH, Consorci del Montsec, IDAPA i Diputació General d’Aragó...). Tots ells, haurien d’arribar a un consens sobre quin és el model que pot fer del Montsec un territori on el desenvolupament sostenible deixi de ser un concepte teòric.

Això és el que em sembla que s'ha de fer.

Salvem "Dalt de la Vila"

2007-10-29T11:24:00.002+01:00

Dalt de la Vila és el nucli de la Badalona romana i medieval que conserva, també, una interessant representació d'arquitectura dels segles XVII a XX.

És un barri cèntric de Badalona que sempre he vist al límit de la degradació i que hauria d'haver comptat -en aquests 30 anys de democràcia- amb un pla de millora urbana que regenerés el paisatge urbà i els serveis, millorés l'habitabilitat dels edificis i deixés a les persones que hi viuen, crear-hi els espais de sociabilitat.

Recordo el misteri que representava, per mi, la descoberta dels seus carrers quan anava a l'escola de la "Donya Júlia", la inquietud que em provocava l'Església de Santa Maria i la placa que hi havia a la façana, el rebuig de l'edifici de la o.j.e., la simpatia de l'escola on la meva mare havia estudiat durant la República, l'interès per l'arqueologia i, sobretot, l'itinerari quotidià per anar a l'Institut Albeniz. Per aquests carrers va discórrer una manifestació improvisada d'estudiants que va ser brutalment reprimida per la Guàrdia Civil en arribar a la cantonada del carrer de Sant Anastasi amb la Plaça de l'ajuntament, el dimecres 4 d'abril de 1973, després d'una assemblea a l'Institut com a repulsa per l'assassinat de Manuel Fernández Márquez, obrer de Copisa a Sant Adrià de Besòs.

Ara, l'ajuntament vol posar en marxa aquest P.M.U. Fins aquí, d'acord. El problema és "què" i "com" es vol fer. Aquest pla té la oposició de gran part dels veïns de Badalona. Davant del conflicte penso que un pla urbanístic com aquest s'ha de fer amb transparència i participació ciutadana per tal de garantir, a més de la millora urbana, la conservació del patrimoni històric, arqueològic, urbanístic i cultural que el barri representa.

Si voleu més informació o adherir-vos al Manifest, cliqueu:
http://daltlavila.wordpress.com
http://cat.bloctum.com/pimpinela
http://www.badalona.cat/

Badalona

2007-10-26T10:23:00.002+02:00

Avui, tinc nostàlgia. Deu ser aquest clima de tardor. Per això he pensat inaugurar una nova categoria: "Records de Badalona". Hi ha tantes coses del passat per recordar de la ciutat on vaig néixer! Persones, paisatges, històries... Però també hi ha fets d'actualitat que no puc deixar de documentar.

Per simbolitzar aquesta categoria, afegeixo aquesta imatge que és patrimoni cultural de tots els badalonins que hi viuen i que són lluny.

Disfruteu-la!

Participació ciutadana a Tremp

2007-10-16T11:50:00.002+02:00

S'ha posat en marxa la segona fase del procés de participació ciutadana que es va iniciar el passat 3 d'agost per definir un model de desenvolupament per Tremp i el Pallars Jussà, consensuat entre tota la ciutadania. Aquest procés és una iniciativa de la plataforma elpallarsjussà.és que ha estat recollida per l'Ajuntament de Tremp.

Podeu consultar el programa a http://elpallarsjussa.es/BLOC/

Us animem a tots a participar-hi.

Fanàtic

2007-10-15T10:23:00.001+02:00

No ho puc evitar. M'agrada escalar. M'agrada escalar en el sentit primitiu de la paraula. Com quan, de petit, m'enfilava fent ramonage per la porta de casa meva per arribar a tocar el timbre. Em sembla que no he fet altra cosa amb més continuïtat a la vida que escalar.

Sé, també, que ja no tornaré a fer 7a a vista com fa 15 anys enrere però sí sé que seguiré escalant durant molts anys.

Sigueu fanàtics i cuideu les muntanyes.

4.000

2007-10-08T11:06:00.003+02:00

Aquest any he fet 50 tacos. I per celebrar-ho vaig decidir anar amb uns amics a fer el meu primer 4.000 als Alps. Després de tota una vida escalant i fent alpinisme, mai havia tingut ocasió de fer-ho. Així doncs, l'objectiu triat va ser el Bishorn (4.153 mts.). El mal temps, però, ens ho va impedir:

Dos dies més tard fèiem el Breithorn (4.164 mts.), un cim molt fàcil però que representa l'inici dels propers 20 anys escalant als Alps:

Gràcies Vicens, Lidia i Scubi.

L'objectiu per l'any que ve és el Castor (4.228 mts.). Al Bishorn, però, hi tornaré algun dia per que li he agafat "carinyo".

Sigueu prudents a la muntanya.

Benvinguts

2007-03-30T18:30:00.001+02:00

Hola a tothom,
Aquest és el meu blog personal, professional i públic. Si hi voleu participar, hi sou convidats.
Benvinguts.