Zelig, de Woody Allen (1983), és una pel·lícula que m'agrada. La vaig descobrir en el seu moment per la simple inèrcia d'anar a veure "el darrer Woody Allen" i vaig quedar fascinat per ella. Ja des del primer moment vaig intuïr que Zelig parlava de nosaltres, de cada un de nosaltres, i de cada una de les nostres identitats construïdes en la societat postmoderna. Quatre anys després de la publicació de "La condición postmoderna" de François Lyotard -que jo desconeixia en aquell moment- aquesta pel·lícula va significar el meu descobriment del discutible i discutit concepte de postmodernitat.
Zelig es pot trobar com a text als Cuadernos ínfimos de Tusquets Editors i, també, un treball interessant a partir del personatge a la revista "El Catoblepas"
Gaudiu-la, si la visioneu, i reflexioneu sobre l'eterna pregunta, "qui sóc?"
