Agreeixo profundament a qui ha penjat el video a Youtube la seva gentilesa.
Nevada del 62 a Badalona
Per mi, sempre serà la Nevada de Badalona. Recordo les primeres paraules de la mare que vaig sentir al despertar-me: "nens, correu, està nevant!". I em recordo a mi i al meu germà, encara enfundats en horrorosos i estimats pijames infantils, mirant encuriosits per la finestra amb ulls brillants pel que estàven descobrint. Aquell Nadal va ser una festa a casa dels avis. Al vespre, mentre tothom encara era a taula prenent un "carajillo" o un "suau" i fumant un "Ideales", vaig sortir sol al badiu fosc, aquell badiu a l'estiu ple de flors i amb un galliner al fons, vaig mirar la negra nit al cel, vaig agafar la neu amb misteri a les mans i hi vaig jugar fent dibuixos llumbrejants de gris. Abans d'entrar a l'escalfor familiar vaig fer un "pipí" a la neu, tal com m'havien indicat els grans i que era l'objectiu inicial de la meva excursió nocturna. Quin descobriment infantil, la neu es fonia!
L'endemà al matí, mig mandrosos, vàrem demanar als pares que ens portessin la neu al llit. El matí de Sant Esteve l'espectacle era immens. Recordo els caminets que els pares i veïns van fer amb pales i que eren gairebé muralles a banda i banda de la meva petita alçada. Els dies següents, a la Rambla i a la platja, tot era blanc. Jo caminava de la mà d'una senyora que no recordo, una amiga de la mare que em va portar a passejar mentre ella treballava a "les nines".
Sé que en aquells dies va començar el meu gust per l'alpinisme i, no cal dir, que una de les meves pel·lícules predilectes és "Regreso a las minas del Rey Salomón". I si algú em pregunta què és la neu, li diré que és la infantesa i el misteri d'aquells adults que es comportaven amb tanta seguretat a la vida nevada.
Gairebé cinquanta anys més tard, la Nevada del 62 és el "Rosebud" d'Orson Welles per tots aquells que, any rere any, han esperat que tornés.
