divendres, 27 de març del 2009

Dansa vertical

Gràcies al blog de Mohawk he rescatat aquest video de finals dels anys 80. Gràcies Mohawk!




Aquell dia, jo era al peu de la Arribabá amb el Vicens, la Marta i la Lídia. Sóm els quatre primers del travelling sobre el públic. Més endavant hi ha un primer pla de la meva estimada Marta (guapíssima) parlant amb la Lidia. I si no recordo malament, aquell dia estava per allà la Montse Pascual, l'Ernest i el Carles Brascó. A la compe, em sembla que entre el públic es veu l'Anna Ibáñez. També es veu l'Ana León, i al seu costat, la Glòria Mans, filla del Vicens (ex-novia de l'Arbonès, ex-companya del Robert Cortijo i mare de l'Alma Cortijo). De fet, veig cares que et trobaves al peu de les parets però no recordo noms. No sé, el tipus de la samarreta a ratlles amb bigoti, o el "mazas" que beu aigua d'una garrafa, o el Màrius del refu de l'Arbolí, potser... Han passat els anys. Com diu un poema de l'Allen Ginsberg: "Algunos viejos están aún vivos, pero los viejos Drogotas han desaparecido. Somos una leyenda, invisible pero legendaria, tal como fue profetizado".

Em fa il·lusió perque vint anys més tard encara es reconeix el gran escalador que ha estat el Pulguilla, el qual tenia al Vicens com el seu idol quan entrenàvem a la cantera dels "Sostres de Montgat".

Sobre la Sesión cal dir que el Rafa se la sabia de memòria per que menjava i dormia al seu peu. Els Trini són així. Si no s’hagués dedicat a l’escalada, aquest noi ho hauria passat malament a la joventut. Estic d’acord en que la manera com el Rafa flotava per la paret era especial. Amb el mateix grau que altres, el Rafa tenia un moviment molt més dinàmic i lleuger. Les compes no li van molar, i la tonteria no li va molar. Suposo que per això va desaparèixer. Altres casos anteriors a ell també han existit. El Julio Valera, n’és un altre exemple: segona ascensió a la TIM de Diables vint anys després de que la obrissin, segona ascensió a l’esperó del Gallinero, etc... i, curiosament, no surt en una història de l’escalada a Montserrat que es va publicar fa pocs anys al costat dels Grisú, Alvarez, Conrado, Pato o Reina. Sobre el vuelo de l’Olivilla, res a dir, sempre li ha molat l’espectacle. Un bon tipus. Se sap alguna cosa d’ell?

Ara, veient el video penso que, efectivament, han canviat algunes coses però l'essència és la mateixa que aleshores: la motxilla preparada a la porta de casa, un bocata, un lloc per sobar somiant amb els llargs, una paret per escalar i tornar a sobar recordant els moviments de la via. La mateixa que la dels meus mestres i la dels mestres dels meus mestres. Només cal llegir els clàssics (Cassin, Rebuffat, Terray, Anglada, Messner...) per veure que hi ha sentiments, comportaments i debats que no canvien. I si no, l'etern debat dels reequipaments.

Hi ha una cosa que si que ha canviat. Si ara es tornés a gravar el video de la Sesión, s’hauria de demanar permís al Monestir, al Departament d’Interior, al de Medi Ambient, s’hauria contractat una assegurança de milers d’euros, hi hauria un metge, un infermer i un equip de reanimació a peu de via i un helicopter sobrevolant el totxo. En aquell moment, ni al Sebastian Alvaro se li va ocórrer una cosa com aquesta. Inconsciència? Irresponsabilitat? Com erem, no?

Bé, doncs, fins aqui aquests apunts per a una Història de l’escalada. Ho deixo aqui perque m’estic posant fanàtic.

dijous, 19 de març del 2009

Paris


Carta a algú que vol visitar Paris


Ep!...has citat Paris, i Paris és per mi, "mon bien, ma richesse, ma perle, mon bijou, ma reine, ma duchesse". Ja veus que no sóc gens original.

Paris és l'antiga Lutecia, la Revolució Francesa, la Comuna, els Impresionistes, el Futurisme, la resistència anti-nazi, l'Existencialisme, la contracultura i els moviments d'alliberament dels anys 60 i 70, el rap i les músiques de fusió d'aquests darrers anys. Finalment Paris, és l'amor. Així doncs, mai visitis Paris sense abans "resar una pregària" a la història, a la cultura i a l'amor.

Si jo fos avui a Paris, passejaria ... compraria un mapa i passejaria ... Rue Saint Severin, Huchette, Moufettard, Estrepade, Neslé ... Després d'algunes hores caminant, els carrers de Paris t'acaben mostrant allò que són i han estat, i descobreixes per tu mateix el sentit d'aquesta ciutat. El que hagis de veure ja ho aniràs trobant en el camí.

La Gare d'Orsay és també el que més m'agrada en quant a pintura però el Louvre, és una passada! És immens i necessitarás molts dies per veure'l tot. El millor és que seleccionis el que vulguis veure i busquis un dia amb poca gent (¡molt difícil!). No sé... potser jo aniria a veure la "Venus de Milo o "la Victòria de Samotracia" que com són tan grans segur que les veus. Com a peça petita però molt valuosa segons el meu parer, "l'Escriva assegut" a la secció d'Egipte. La "Mona Lisa", ni somiis en veure-la. Es troba darrere una massa informe de japonesos fent fotos. De totes maneres, intenta-ho. Sempre hi ha una escletxa on ficar el nas entre ells.

No et vull aconsellar cap gran monument com Nôtre Dame, la Tour Eiffel, el Sacre Coeur o la Opera que ja estaran a la teva agenda. Apunta't, però, aquestes altres propostes:

  • Visitar cafès i brasseries: "Café de Flore" o "Les Deux Magots", on es reunia el moviment existencialista de la primera meitat del s. XX (Simone de Beauvoir, Sartre, Camus, Hemingway, Boris Vian ...). Ambdós al Bd de Saint Germain de Prés. Metro: Saint Germain /"Closerie des Lilas", on es reunien els cubistes i futuristes. Bd de Montparnasse. Metro: Vavin /"Le Petit Cluny", on he de convidar un dia a les meves filles a un café au lait. Bd Saint Michel. Metro Saint Michel.
  • Dormir una nit a l'Hotel Neslé
  • Llegir "Rayuela" de Julio Cortázar o "Paris era una festa" de Hemingway i buscar els carrerons que citen.
  • Escoltar música de Georges Moustaki, Serge Reggiani, Jacques Brel, Léo Ferré, o Edith Piaf
  • Perdre el temps davant els llibres de segona mà que venen els "Bouquinistes" de la riba del Sena.
  • Visitar la llibreria "Shakespeare & Co" (Rue de la Bûcherie). Cercar les restes de les llibreries "Ruedo Ibérico" a la Rue Latran, "Libreria Española de Soriano" (Rue de Seine) o "Libreria Española de Sanchez Cuesta" (Rue de Gay Lussac).
  • Passejar per Montmartre, Place du Tertre, Place de Clichy, Pigalle que, encara que molt turístic, no pots deixar de veure.
  • No se com estarà ara el "Marché aux Puces" (tipus Rastro). Prova-ho. Metro Porte de Clignancourt.
  • Atrevessar els ponts del Sena en una i altra direcció.
  • Anomenar Pont Neuf al Pont des Arts i Pont des Arts al Pont Neuf
  • Passejar per les obres del Beabourg i esperar trobar al Serge Reggiani fent d'indi a a la pel·lícula "Touche pas la femme blanche"
  • Pujar a la Tour Eiffel, fer un avionet de paper i llançar-lo des del punt més alt.
  • Observar els Clochards. Et sorprendrà l'espècie humana.
  • Buscar a la Rue de Rivoli, cantonada del Palais Royal o del Museu Jeu de Paume, no recordo bé, les plaques a la paret que commemoren l'afusellament de resistents anti-nazis. Hi ha algun nom espanyol entre ells.
  • Passejar pels Jardins de Luxemburg.
  • No et perdis el passeig al capvespre per l'Ile de Saint Louis.
  • Anar a primera hora del matí des de Nôtre Dame cap al Barri Llatí i esperar que un ciclista "a la barbe d'apôtre" i pantalons acampanats de mil ratlles no t'atropelli quan se'n va cap a casa seva a l'Ile de Saint Louis
  • Passejar pels voltants del Louvre a les quatre de la matinada cantant cançons melòdiques
  • Menjar en restaurants barats i multiètnics del Barri Llatí
  • Recollir pedres de colors als voltants del Louvre
  • Sorprendre't amb la "estatuomania" urbana que tenen els francesos. Hi ha a qui li agrada .. i a qui no.
  • Visitar la Place Vendôme (només per a riquíssims o exploradors de la diversitat humana)
  • Ruta des de la Place de la Concorde fins l'Etoile. És a dir, els Champs Elysees al complet. Un pateo ...
  • Veure el Jardí de les Tuileries a prop del Louvre
  • Veure els Jardins del Trocadero, prop de la Tour Eiffel
  • Veure "Un chien andalou" a la Filmoteca
  • Visitar el Musée Rodin, el Musée de Moyen Age i el Musée de l'Homme
  • Passejar pels jardinets de l'Square du Vert Galant, sota del Pont Neuf, i buscar-me a mi fa 35 anys
Bé, ho deixo aquí perquè em poso nostàlgic. Espero que això et sigui útil, però sobretot, jura'm que t'ho passaras molt bé!

dissabte, 14 de març del 2009

Conferència Oberta

Jo, que ja començo a estar de tornada d'algunes coses, no em puc estar quiet. Vaig assistir, ahir, a la presentació de la "Conferència Oberta: Catalunya, causa comuna" a càrrec de Raimon Obiols.

divendres, 6 de març del 2009

Cortázar

Per que parlar de Cortázar? Per que no fer-ho de "La Muntanya...", del "Viaje... " o, fins i tot, de "El derecho..." que són obres que també m'agraden, ara que decideixo començar una etiqueta sobre literatura?

Sí, ja sé que no té res d'extraordinari parlar de Cortázar. Potser, fins i tot, és una banalitat. Però la vulgaritat és un do que tinc, juntament amb altres lectors de Cortázar.

Us faré saber que vaig descobrir Cortázar a través de Rayuela cap allà l'any 74. No recordo com però hi ha sensacions que em diuen que la May, una novieta que tenia, estava implicada en aquest assumpte. I també us faré saber que la nit del 12 de febrer de 1984 la vaig passar amb l'amic "Munyos" al meu pis de carrer d'en Prim llegint textes dispersos de Córtazar trepitjant-nos la veu un a l'altre per imposar, entre riures, el paràgraf que haviem seleccionat. Recordo aquella història amb tendresa i la considero una de les coses importants que he fet en aquesta vida.

I què dir de l'obra de Cortázar? Per suposat, "Rayuela", que he llegit seguint el desordre proposat... seguint l'ordre natural del llibre... només la primera part... o la segona part... els capítols prescindibles, i aleatòriament, alguns paràgrafs cada vegada que en sento la necessitat. Sempre m'he preguntat si, malèvolament, Cortázar va obviar algun capítol de la llista. No m'extranyaria, en ell, un joc com aquest. Un capítol del llibre que mai ningú ha llegit. De fet, Rayuela està ple de jocs d'aquests com, per exemple, el final circular que no porta enlloc, del capítol 58 al 131, i d'aquest al 58, cosa que impedeix deixar la lectura d'aquest llibre mai a la vida sempre encallat en el cercle viciós de la història. Impossible dir res que no sigui reproduïr la lectura íntegre del llibre. Potser destacar, si de cas es pogués fer, les primeres paraules del llibre, "Sí, pero quién nos curará del fuego sordo, del fuego sin color que corre al anochecer por la rue de la Huchette...". Destacar potser, també, "El inconformista visto por Morelli", dues pàgines que vaig sentir la necessitat de retallar amb un cúter i portar-les ben doblegades a la cartera durant els quinze mesos que vaig passar a Canaries rodejat de centenars de joves tots vestits igual que jo. Però si voleu fer una petita entremaliadura per passar una estona divertida, llegiu-li en veu alta a algú que desconeixi Cortázar, el capítol 68, "Apenas el le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes" y disfruteu del somriure de sorpresa que es dibuixa a la boca de qui us escolta.

I el "62"? un misteri que encara he de resoldre però cada vegada que llegeixo chateau saignant, una sensació freda em recórre l'esquena. Hi torno, menys sovint que a Rayuela, però hi torno.

No puc deixar de parlar de "El último round" i "La vuelta...", tots dos plens de petites joies que dibuixen universos realment imaginats.

I per suposat, com tots aquells que han llegit Cortázar, he de fer una referència als "Cronopios". Parlar dels Cronopios, Famas i Esperanzas és de les coses més complexes que hi ha en la literatura. Us heu preguntat mai per que tothom vol ser ser (i se sent) Cronopio i gairebé ningú vol ser (ni se sent) Fama o Esperanza? A mi, naturalment, també m'agraden els Cronopios però tinc una simpatia especial per les Famas i Esperanzas, les pobres...

Sobre els "Autonautas...", penso que el màxim valor és la història real i el propi concepte del llibre. Destacaré, però, el capítol de la "Osita". Imprescindible.

No us perdeu el pròleg d'una antologia que Cortázar va fer sobre la poesia de Salinas publicat a Alianza. Els últims paràgrafs són d'una bellesa extraordinària.

He deixat per el final una referència als contes per que tothom sap que aquests, són Cortázar en estat pur. Destaco "Casa tomada", "La autopista del sur" i "El perseguidor". No en puc parlar ara. Massa complicat. Però que la selecció no us impedeixi llegir la resta.

Finalment, per aconsellar a algú que llegeixi Cortázar, proposo "Instrucciones para subir una escalera".

Ho deixo aquí. Un dia us parlaré de Cortázar.